M’HE TROBAT, EN UN GRUP de WhatsApp, amb acudits masclistes que no he sigut capaç de recriminar, perquè qui els difonia era un familiar. També m’he trobat amb comentaris bavosos, de l’estil “Que bona que està, la molt puta”, que m’han allunyat de persones que haurien pogut ser amigues meves. No és això el que vaig aprendre a casa, i els meus amics no són així. No són d’aquest món. Entenc la sorpresa de la noia que es troba que un seu professor admirat mira d’aprofitar-se’n.
El bé i el mal sempre procuren expandir-se, però el mal, a més, busca involucrar-t’hi. El violent no en té prou amb la violència, també ha de justificar-la, i per això no hi ha víctima sense culpabilització posterior. La violència és un pou sense fons que es retroalimenta i que sempre acaba malament. Violència és autodestrucció.
A més, tinc una filla, i sé per ella que pots anar amb un taxi de nit, sola, i que el mateix taxista et vagi dient moltes vegades “princesa”, i que et proposi fer-te un petó. O que, en un concert, un desconegut se’t posi al darrere i es refregui la cigala amb el teu cul al ritme de la música, amunt i avall. I encara ha tingut sort: és poca cosa comparat amb tot el que les dones més valentes han començat a explicar, tota la brutícia amagada sota l’estora que ha sortit de cop. Ara el fang ens arriba fins al coll.
Feixisme i violència, feixisme i masclisme, van junts, com l’acarnissament amb la víctima. No s’ha de tenir cap pietat amb el dèbil, s’ha d’evitar l’empatia. Vivim en una cultura guerrera, de conquesta al crit d’“ ¡A por ellas! ”, d’humiliació i terra cremada. La sentència dels cinc violadors -de les cinc violacions- ens ha esclatat a la cara com un esput més d’aquest bassal de merda. Amb la sentència, les dones han quedat més desprotegides que abans. La quantitatde patiment que provoca indica la grandària i el pes del monstre amb què convivim.
Però és igual, perquè aviat s’esbravarà la indignació i continuarem oferint les nostres germanes al monstre. La sentència de la Manada ve a culpar la noia de violar ella mateixa els cinc pobres nois, indefensos davant la maldat femenina. La discriminació contra les dones, igual que la que afecta els catalans o qualsevol diferent, només s’acabaria amb unes lleis rigoroses i una intensa i profunda campanya educativa. Però això no passarà, perquè per a l’esperit guerrer seria una derrota. Ni tan sols s’intentarà una mica, al contrari, i té tota la lògica que qui actuï contra les dones actuï també contra l’educació. A Sòcrates, el mestre i pedagog, també va condemnar-lo un tribunal.
