CELOBERT

El llegat del pintor Albertí

LA POLÍTICA MUNICIPALés com un microscopi per observar les misèries de la política. “Vull un model d’excel·lència per a la ciutat, vull promoure el turisme cultural”, diu el polític, però la cultura en el millor dels casos és una nosa, quan no directament una enemiga que el qüestiona i posa en evidència.

Com fan els pintors, durant la seva vida Josep Albertí va anar fent-se una col·lecció de la seva millor pintura, que, per protegir-la dels atzars del mercat, va deixar en herència a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Vora 250 quadres. També va llegar una casa preciosa perquè s’hi fes un museu. Qui s’havia de pensar...?

La Casa Albertí va inaugurar-se l’any 2002 i a les invitacions hi posava que estaria “dedicada a la difusió del llegat artístic del pintor”. S’hi van penjar alguns quadres, que després es van traslladar al refectori del monestir. Al cap d’un temps es van treure també d’allà i actualment a Sant Feliu hi ha un trist “Espai Albertí” a la planta del monestir on cada estiu s’exposa la Thyssen. Ni rastre del museu. La casa del pintor s’ha convertit en unes dependències municipals per tenir-hi oficines i el despatx del síndic de greuges. No hi ha cap pintura penjada a la Casa Albertí.

M’ho explica Alfons Hereu, marmessor del pintor, i em diu que ni se sap del cert on està emmagatzemada l’herència d’Albertí. Només n’ha vist fotos i té notícia que, “fa temps, hi va haver filtracions d’aigua, algunes pintures es van humitejar i potser van fer-se malbé. ¿Estan segurs, aquests quadres? ¿No hi ha perill que en desaparegui alguna? ¿Com pot Sant Feliu deixar-se perdre aquest llegat?“

Jo també m’ho pregunto. El 2001, el Museu d’Art de Girona va dedicar a Albertí una gran antològica i, el 2013, Sant Feliu va celebrar tot un Any Albertí. Tant de parlar de cultura, però, tanta Thyssen i tant de “turisme de qualitat”, i al mateix temps quin girar-se d’esquena a la riquesa de la pintura local, de Josep Amat a Kitaj, de John Palmer a Josep Albertí. Qui vulgui constatar la força d’Albertí, que visiti la col·lecció privada que s’exposa aquests dies a la Fundació Valvi de Girona: sortirà de la mostra preguntant-se com pot ser que una pintura tan carregada de vida, tan orgànica i radical que les pinzellades semblen vísceres o venes de sang, una pintura tan lligada a la tradició del paisatgisme català, no sigui coneguda i promoguda per la seva mateixa ciutat, que menysprea l’ocasió de prestigiar un llegat tan llaminer que qualsevol població turística amb una mica de vista correria a rendibilitzar. Santa ignorància!