Era a París quan hi va haver la semifinal França-Bèlgica. Havien posat unes grans pantalles a la plaça de l’Ajuntament, i no havia vist mai amb els meus propis ulls tanta policia junta, fileres inacabables de furgonetes i agents amb fusells. No era l’acumulació de gent, que feia témer un atemptat, sinó el motiu d’aquella acumulació, celebrar una victòria francesa a tres dies de la diada nacional. Al barri on vaig dormir, però, a Belleville, ple de musulmans, no hi havia celebració, al contrari, allà molts desitjaven que perdés França. A mig partit, un noi va passar amb una moto i va escopir a la meva dona, perquè la va prendre per una francesa.
França va guanyar el partit i els Camps Elisis es van omplir com si els parisencs acabessin de guanyar una guerra. Què caram té, el futbol? No el segueixo gens però entenc la seva intensitat, la concentració en un espai concret amb poca possibilitat de dobles sentits o mentides. Entenc què té de físic. Però la mateixa obvietat torna l’esport intranscendent. Què celebraven, doncs, els francesos? Més que el resultat, se celebraven a si mateixos, es reivindicaven.
Quatre dies després, ja a casa, vaig anar-me’n a un bar a veure l’últim partit del mundial, entre França i Croàcia. Vaig seure en una terrassa plena de turistes francesos, tots cristians. Com a París, duien banderes pintades a la cara i als braços. El futbol es veu millor una mica begut i, com que en el partit hi va haver força gols, els turistes francesos van poder-se expressar. Guanyarien el partit i aquell vespre, a París, hi hauria celebracions violentes. En un moment donat, tots els francesos de la terrassa es van aixecar i es van posar a saltar i a cridar: “ Qui ne saute pas n’est pas Français! Qui ne saute pas n’est pas Français! ”. Era l’equivalent del “boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”, una necessitat de reconèixer-se.
Els estats no són prou forts per si mateixos, necessiten la banalitat esportiva com necessiten la coacció policíaca i judicial, i emparar els individus i grups violents com una força repressiva més. Ho veiem cada dia amb els atacs salvatges a la llibertat d’expressió que patim a Catalunya, sigui als llaços, sigui als periodistes. Totes les dictadures, les completes i les parcials, fan servir la llei del més fort contra les minories, una llei, però, autodestructiva: les idees s’acabaran salvant mentre quedin humans i, en canvi, del resultat d’un partit, com del resultat d’una agressió, no en quedarà res, per sensació de victòria que doni en un primer moment, per salts i celebracions i orgulls efímers.
