06/04/2017

Les parelles lingüístiques

2 min
Toni Sala

La setmana passada van convidar-me a parlar de literatura a Can Monsà, a Olot, amb motiu de la festa de presentació de les noves parelles lingüístiques del Consorci per a la Normalització. Durant la festa es van vincular vint-i-set parelles. Un acte alegre i esperançador. Hi havia asiàtics, africans, europeus i sud-americans.

El sistema de les parelles lingüístiques fa uns quinze anys que funciona i és molt senzill: per un temps, un catalanoparlant es compromet a conversar un mínim d’una hora setmanal amb un immigrant que estudia català. El nadiu no és professor i la relació amb la parella difícilment es quedarà en la conversa. El llenguatge és la casa del ser, que deia un. L’assignació de parelles es fa a l’atzar i l’èxit de la relació depèn de com de bé s’entenguin les dues persones. Desapareixen aula, exàmens, temaris, i queden les persones. Unes senyores grans d’Olot que havien fet de parella el curs passat me’n van parlar amb entusiasme. Tota relació és d’anada i tornada, i igual que elles havien donat entrada al foraster en la nostra cultura, havien estat també acollides a casa de les seves parelles, havien conegut els seus costums, religió, menjars, la cultura sobre la qual s’assentava la persona, el seu cas específic. Això els havia donat també una mirada sobre si mateixes.

Els participants d’aquí s’assemblen als nouvinguts en la predisposició a compartir. Són les persones més obertes, d’una banda i de l’altra, les que es troben, i aquesta actitud s’expandeix. Així és d’important, per a nosaltres, l’idioma; així és de necessari, per a ells, trobar una acollida encarnada en algú. El benefici sempre ha de ser recíproc. Només entre el 2003, quan van començar-se a organitzar, i el 2015, a Olot van fer-se mil parelles -a tot Catalunya, més de cent mil.

Sortint, vaig veure un cartell blau penjat en un balcó que deia: “Volem acollir”. L’abstracció és el problema, vaig pensar. Les televisions, els diaris i els llibres estan plens d’abstracció. També les converses i els pensaments. Que barata que és l’abstracció. Ara fa uns dies que no es parla tant dels refugiats, però parlant-ne tampoc se’ls ajuda gaire. El camí és molt més llarg. Si sabéssim quina és la nostra quota concreta, la necessària, si poguéssim concretar la solidaritat, saber quina ens correspon exactament, respiraríem més tranquils. Les parelles lingüístiques són una realitat, discreta i forta com una pedra. Això vaig veure a la festa a què em van convidar. Si de veritat volem acollir, no hi haurà prou immigrants per fer-los de parella.

stats