L’ALTRE DIA un amic meu molt jove es plantejava no votar o votar no al referèndum. “Si som independents -deia-, tindrem la repressió de l’Estat més a la vora”.
Per una banda vaig pensar que era una llàstima, però per l’altra em va agradar la seva defensa de la llibertat amb tant d’esforç i confiança. Aquests dies que les rates corren per sobre de la taula i les clavegueres semblen les artèries de l’Estat, hi he anat pensant. La llunyania et protegeix, és veritat, però és que un estat mai s’està quiet, se t’acosta tant com pot, t’entra a casa, t’entra al cap i de vegades porta un lema tan sinistre com el “ Todo por la patria ”.
Dilluns, l’ARA publicava que el govern espanyol “en privat ja admet que no utilitzarà la força per evitar que es repeteixi la imatge del 9-N”. Potser era un fals rumor, i a més l’1-O no és el 9-N, però és veritat que últimament no sentim l’amenaça dels tancs. ¿Estem tan avesats a la maquinària de la por, està tan ben greixada, que potser ni la sentim? ¿O és el silenci de qui prepara un atac?
La història, la vida, és un mesurament continuat de forces. Quina força té un sistema que no funcionaria sense corrupció, que s’apuntala en una monarquia amiga de compiyoguis? Inhabilitacions per una banda, impunitat per l’altra. Por de la violència, aquesta força que el govern “admet” que no utilitzarà, física però també verbal, i d’una amenaça subterrània constant. Espanya té una història inflamable, de canvis sobtats, d’anarquia o d’imposició, de regeneració impossible i de violència contra els seus ciutadans. Si no sabéssim en quin país vivim, ens podria fer l’efecte que no cal preocupar-se per referèndums, perquè al pas que anem això no arribarà sencer a l’1-O. Però quants anys fa, que anem veient la degeneració? L’anterior règim bé va aguantar vora quaranta anys.
Els sistemes s’enfonsen finalment per descomposició moral, cauen quan s’ha invertit la lògica i els que manen estan per sota de la mitjana qualitativa dels manats, en totes les aptituds, de les més petites a les més elevades. Els pitjors són a dalt. El rei va despullat i tremola. Només queda vendre’s els privilegis, intercanviar-los, i és el que acaba passant. Les paraules són aire i les idees se salden. Llavors, la mateixa violència es pot trobar desactivada per falta de combustible moral. Aquesta és l’esperança, potser ingènua, fins a la culpabilitat.
Però som aquí, amb el pitjor de cada casa exhibint-se als aparadors, somrient. L’esquerra a la dreta i la dreta a l’esquerra, la veritat a la mentida i la mentida a la veritat.
