CELOBERT
Misc 21/09/2017

La pretesa Divisió entre catalans

i
Toni Sala
2 min

LA BAULA FEBLE DE L’ESPANYOLISME ha estat la confiança que tenia en la fractura social a Catalunya. Encara avui fa servir aquesta idea de la divisió, més per les ganes que en té que per la realitat. Va ser l’espantall de les últimes dècades i es va resumir en l’amenaça d’Aznar: “ Antes que España, se romperá Cataluña ”. Però tot el que hi ha hagut és una nata a Pere Navarro, i aquesta por s’ha anat girant com un mitjó els últims anys, mesos i, encara més, els últims dies. Si jo fos espanyolista patiria que abans es trenqués l’Espanya constitucional que la territorial. ¿Com s’ho faran per contenir les mesures repressives que ara assagen sobre nosaltres? Vagi com vagi, passat l’1 d’octubre, sinó abans, el seu procés de degradació s’accelerarà. La història ens diu que poden mantenir la unitat amb la violència repressiva, però el preu que hauran de pagar no serà més baix que les altres vegades.

La repressió no ha dividit la societat catalana, sinó que l’ha unit. Els catalans en sortirem reforçats. L’estratègia de la por ha tornat la gent valenta, i sobretot l’ha fet conscient de la seva responsabilitat cívica. Han convertit l’equidistància en complicitat. La millor Catalunya, variada, compromesa, democràtica i europea, es va reconeixent a si mateixa, mal que sigui per oposició. Hi ha por, i molt justificada, perquè sabem amb qui ens les hem, però les actuacions policials empenyen moralment els catalans a implicar-se en la història i obliga l’espanyolisme a més brutícia antidemocràtica. Avui es parla incomparablement amb més sinceritat que fa deu anys, i hi ha molt més respecte, maduresa i realisme. Es poden tenir converses raonables entre partidaris del sí i del no perquè ens hem anat trobant al camp comú de la raó democràtica. La por ja no és entre nosaltres mateixos. Ens coneixem millor. L’alegria de la resposta a la repressió és l’alegria de l’alliberament i el retrobament.

L’Estat pot actuar amb molta més contundència i activar la por física, però té al carrer una revolta que se li pot escapar de les mans amb una vaga general. Es poden reprimir les persones, es poden confiscar els béns materials, però no es poden reprimir ni confiscar les idees, per impremtes i cartells que es persegueixin. Aquesta és la història dels catalans. A dintre un crani, la policia no hi entra. A Catalunya, ara mateix, les idees tenen un mínim denominador comú molt diferent del mínim denominador comú espanyolista, i aquí hi ha la nació.

Quan l’espanyolisme parla de societat dividida parla d’Espanya, no de Catalunya.

stats