Barcelona plural, no neutral

MAJORIES. Diria que després del primer mandat d’Ada Colau, molta gent a Barcelona creu que la ciutat no pot seguir governada per una minoria d’11 regidors d’un total de 41. La impossibilitat (o incapacitat) de fer pactes amplis ha estat el gran problema de l’alcaldessa, el que ha bloquejat iniciatives importants i ha impedit enfocar de forma decidida qüestions tan importants com urgents. No és només culpa de Colau i del seu equip: el context polític, la campanya electoral perpètua, ha fet prevaler els interessos dels partits per damunt dels de la ciutat. Però Barcelona és la capital de Catalunya i l’aposta de Colau per la neutralitat -o les ziga-zagues- en relació amb el conflicte que viu aquest país li ha fet pagar el preu de la solitud. En qualsevol cas, les enquestes diuen que el guanyador de les municipals difícilment tindrà més de 12 regidors, i el problema de la governança es reproduirà si no hi ha una suma de dos o tres grups polítics amb alguns eixos programàtics compartits. Es podrà dir que a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume passa tres quarts del mateix, i és cert, però aquesta qüestió no es dirimeix avui a les urnes.

COLLBONI. Fa un any, molts pensaven que la ciutat s’encaminava a un acord entre els comuns i ERC, amb Maragall o Colau al capdavant, segons el resultat. Es dibuixava una aliança defensiva davant de l’amenaça del tripartit de dretes al conjunt d’Espanya, i de Manuel Valls en el cas de Barcelona. Però les coses han canviat. L’habilitat tàctica de Pedro Sánchez ha empès el PSOE, i el PSOE ha empès el PSC cap a unes expectatives que fa poc semblaven una quimera. En paral·lel, Valls ha deixat de ser una amenaça, com Ciutadans. Això, cal repetir-ho, és una gran notícia per al país, també per als que ni voten ni pensen votar PSC. Però si Collboni, com diuen les enquestes, té un bon resultat, Colau tindrà una gran pressió per pactar amb ell. Perquè Pablo Iglesias vol governar amb el PSOE a Madrid, i perquè moltes alcaldies de l’àrea metropolitana poden esdevenir moneda de canvi. Un govern Colau-Collboni tranquil·litzaria les elits barcelonines i, de passada, també les espanyoles, que tenen com a única obsessió barrar el pas a l’independentisme. Aquest castell de cartes, no cal dir-ho, s’ensorraria si Sánchez decidís governar sol o amb suports puntuals de PP o Ciutadans, cosa que pot passar si a la tardor el panorama s’ennuvola. I sembla que s’ennuvolarà.

REPTE. L’últim escàndol político-judicial entorn dels drets dels diputats i el senador electes en presó preventiva, a més de fer-nos adonar de fins a quin punt la presidència del Senat per a Iceta era un tema menor, ha estat un avançament funest del que pot passar quan es dicti sentència en el procés sobre l’1 d’Octubre. Si el vot sobiranista continua progressant (malgrat les dissensions, malgrat els dubtes, malgrat el magre balanç del govern català), la pressió sobre partits i institucions serà molt difícil de manejar. Les possibles condemnes del Tribunal Suprem tindran un efecte molt important sobre la psique col·lectiva, ja veurem si en forma propositiva, depressiva o rebentista. Els partits i les entitats sobiranistes hauran de posicionar-se. Les institucions també. I si en aquest moment d’excepcionalitat, d’amenaça a la democràcia i a la voluntat del país, l’alcaldia de Barcelona està lligada de peus i mans per l’actual PSC, la neutralitat ja no serà una opció. Per això és tan important que la capital estigui alineada amb el país quan toqui defensar les seves institucions i la seva dignitat.