05/10/2019

Contra la mentida

3 min
Contra la mentida

LAILA. El cas de la periodista de Telecinco assetjada i violentada per una colla de manifestants l’1 d’octubre passat no es pot ventilar amb quatre eslògans. Presentar aquest fet lamentable aïllat del seu context, i elevar-lo d’anècdota a categoria, és justament un exercici del pitjor periodisme. La protagonista, Laila Jiménez, compta amb la meva solidaritat perquè va ser víctima d’un acte de covardia i de mesquinesa col·lectiva (d’un col·lectiu reduït, per sort), i a més estava indefensa. Però veure com els seus caps, als platós, la utilitzaven per reblar el clau del seu relat falsari és encara més mesquí i més covard. En casos com aquest, em trobo amb un dilema, perquè la condemna sense pal·liatius no em serveix del tot. De pal·liatius en tinc un munt, i encara que pugui semblar que resten empatia envers la jove reportera, els he d’expressar en públic. Cal situar aquest fet lamentable en el context d’una campanya mediàtica d’una ferocitat i d’una durada insòlites, davant la qual els sobiranistes de carrer se senten ferits i indefensos. En l’última setmana, s’han divulgat informacions d’origen més que dubtós que poden portar set persones a la presó durant anys, fent companyia als presos polítics que ja es troben en idèntica situació per culpa d’un relat igualment dubtós, del qual la premsa espanyola ha estat no només altaveu, sinó també còmplice entusiasta, construint realitats a partir de dades fragmentades, afegint-ne de falses i justificant per endavant decisions que pertanyen a l’àmbit polític i jurídic. Que els manifestants sobiranistes cridin “Premsa espanyola, manipuladora” és la mínima reacció esperable. I que un reporter d’una de les cadenes que formen part d’aquest sinistre muntatge es trobi amb reaccions adverses pot ser injust i desagradable per a la persona que subjecta el micròfon; però la lluita veritable no és entre el grup d’eixelebrats i la periodista, sinó entre un percentatge elevadíssim de ciutadans silenciats o blasmats, i uns mitjans de comunicació omnipotents que mai han de passar comptes per les seves mentides.

RELAT. Aquí no estem parlant d’un problema d’ordre públic (tot i que segur que es poden fer coses per evitar la repetició d’incidents desagradables) sinó de la lluita desigual entre la realitat i els seus intèrprets. Mentre Espanya -i una part rellevant de l’audiència catalana- s’informi de Catalunya a través de mitjans que han optat per saltar-se totes les barreres ètiques per fer costat a la causa superior de la unitat d’Espanya, ja sigui per convicció o per interès econòmic, la possibilitat d’una solució democràtica i convivencial al conflicte català estarà cada cop més lluny. El desequilibri és evident en la premsa, però on es decanta la balança és en l’espai televisiu; és cert que els catalans disposem d’una oferta més plural perquè, a més dels canals espanyols, tenim TV3, que compta amb els informatius més vistos i més respectats, però la graella de la tele pública catalana està afeblida per motius pressupostaris i per la irrupció d’ofertes d’àmbit global que tendeixen, per inèrcia, a ignorar el fet diferencial català. No hi ha prou eines per combatre intoxicacions i, de passada, fer arribar arreu un relat català més plural i més veraç. I una part del problema es podria començar a solucionar si el govern català tingués una estratègia clara sobre l’espai comunicatiu català i sobre el futur dels seus mitjans públics. Hi ha molt a fer en aquest terreny, fins i tot dins dels avars límits de l’autonomia.

stats