Dependència

BarcelonaDISTÀNCIA. Que Junqueras faci un Skype amb Puigdemont!, clamava Jordi Barbeta en un recent article. La tesi és que la crisi que ve serà tan profunda, i l’envestida de l’Estat tan ferotge, que només l’acció coordinada de tots els sectors de l’independentisme podrà evitar una catàstrofe política. Sembla, però, que la cosa no va per aquí, i que els dos socis del govern català no són capaços de pactar ni tan sols el pròxim calendari polític. El primer problema és que Junqueras i Puigdemont no es poden veure; cadascun considera que el va trair l’altre. El segon és que tots dos estan en una situació de feblesa, l’un com a pres polític, l’altre com a exiliat sense data de retorn. Per tant, les seves penoses circumstàncies personals influeixen en el seu respectiu posicionament. El tercer problema és que els seus dos partits competeixen per uns quants centenars, potser milers, de càrrecs públics en les diverses administracions i, per assolir-los o mantenir-los, han de convèncer, en part, els mateixos votants. I el quart problema, que hauria de ser el primer en importància, és que ERC i JxCat mantenen una diferència estratègica fonamental: els republicans creuen que després de la desfeta del 2017 cal apostar pel diàleg, i els junters -com la CUP- diuen que cal reprendre les coses on es van quedar el 27 d’octubre, prescindir de la política espanyola i “fer efectiva” la independència.

DIAGNÒSTIC. L’estratègia d’ERC té una feblesa enorme, perquè depèn de les engrunes que vulgui donar-li el govern espanyol de torn, que ara mateix -s’acaba de comprovar al Congrés- està presidit per un triler professional. Els rèdits que així s’aconsegueixin no estalviaran als republicans que els irredempts els diguin botiflers (un adjectiu que, per abús, cada cop impressiona menys) i, en canvi, no sembla que els ajudin a fer forat en les bases dels comuns o el PSC. Esquerra, que somia amb una pirueta inèdita -la transversalitat des del sobiranisme-, corre el risc de perdre bous i esquelles; a més, tot i les seves recents victòries electorals, en els seus rostres s’hi veu la derrota del 2017, cosa que en termes publicitaris els situa en desavantatge respecte de l’entremaliat Puigdemont i el seu entorn, que ven un optimisme a prova de bomba (el vicepresident del Parlament, Josep Costa, va declarar fa pocs dies que el 2017 l’independentisme no va ser derrotat, sinó que “no vàrem acabar de jugar el partit i l’Estat va reaccionar com ho va fer per por de perdre”). El lector sabrà si aquest diagnòstic és encertat i sincer. El problema és que, quan es tracta de gastar saliva, JxCat representa la ruptura, però a l’hora dels fets és tan poc unilateral com ERC. Quim Torra participa en les reunions de presidents autonòmics -on per cert ha recollit elogis inesperats-, i no ha fet ni un sol moviment que apunti al conflicte o al desafiament a l’Estat. És a dir: tots dos partits actuen igual, però un fa més cara d’enfadat.

ESPANYA. Per tant, independentment de qui guanyi en aquesta batalla privada, si el mapa polític no pateix una sacsejada brusca és possible que tant ERC com JxCat s’instal·lin en el sobiranisme retòric, com ha fet el PNB per eternitzar-se en el poder, amb l’excusa de centrar-se en la recuperació econòmica. Només una forta embranzida independentista a les eleccions catalanes pot alterar aquest pronòstic, i si bé és cert que els independentistes no han fet gaire per merèixer-la, també ho és que Pedro Sánchez i Pablo Casado estan fent l’impossible per propiciar-la. L’independentisme depèn d’Espanya, heus aquí la paradoxa.