Publicitat
Publicitat

Deprimentment familiar

NERÓ. És a les darreres planes del Jo, Claudi de Robert Graves. La Sibil·la li diu a l’emperador difunt que el seu jove successor -Neró Cèsar- matarà Britànic i Agripina i culminarà una estossinada de gairebé un segle a la dinastia imperial; Claudi sospira i li respon: “Em resulta deprimentment familiar”. La situació política catalana comença a presentar símptomes que tampoc no tenen res de nou, ni d’original. La divisió, la petitesa, el cretinisme, la relació malaltissa amb allò que som i allò que no ens agrada ser. El vincle mai ben resolt amb un veí que no és al país del costat sinó al pis de dalt i al de sota, que no és veí sinó una part de nosaltres. Són expressions fatigoses d’un tarannà col·lectiu que ens recorden quina mena de país som, i ens lliguen al nostre passat com la cadena que lliga el gos a l’entrada de la masia, deixant-li uns metres de coll perquè es pensi que és lliure, abans que arrenqui a córrer i noti l’estrebada inevitable. Tot és deprimentment familiar.

SALES. És a les seves Cartes a Màrius Torres quan Joan Sales, soldat al front d’Aragó, llança un consell per a generacions presents i futures: “Procura que quan parles de restaurar la pàtria cap filisteu no et pugui interpretar com si parlessis de restaurar els seus negocis”. I poc després, en assabentar-se de la mort de Carrasco i Formiguera a mans dels soldats de Franco, diu: “Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya crucificada entre dos lladres”. I ni tan sols aleshores, 80 anys enrere, les paraules de Joan Sales eren una novetat. Moltes altres vegades Catalunya havia ballat al compàs que li marcaven els altres. Agafava embranzida només quan Espanya defallia, i s’hi repensava quan apareixia l’amenaça, la por, la falta de confiança. A l’hora de la veritat, el país sempre va notar l’estrebada inevitable quan, des de Catalunya mateix, alguns van considerar que Catalunya podia esperar, que abans era prioritari arreglar Espanya i -si pot ser- la humanitat sencera. Tal com passa ara. És deprimentment familiar.

BAÑOS. És al darrer capítol de La rebel·lió catalana quan Antonio Baños enumera alguns motius addicionals per assolir la independència: “Per deixar de fer país i tenir-ne un de fet. Per abandonar per sempre més el paper de víctima. Per veure el castellà com un idioma germà i no com una eina del poder enemic. [...] Per una Barcelona que no s’avergonyeixi de ser capital d’un país. Per poder criticar la cultura catalana sense pietat (quan calgui) sense semblar un traïdor...” I encara: “Defugim l’estat místic, l’historicista i l’estat tronat. Però també l’estat empresa i l’estat banc. Per dir-ho amb paraules actuals: la República Catalana com a xarxa social, com a permanent connexió d’eines i aspiracions. L’estat català com a aplicació”. Si això fos possible -i fa ben poc semblava que ho era!- la nostra història faria un tomb, i deixaríem enrere tots els tics i els mals hàbits que ens han encotillat fins ara, aquests comportaments tan nostres, tan espanyols, tan catalufos, tan deprimentment familiars.

Riure, malgrat tot