Deures per al setembre

FRACÀS. La investidura fracassada de Pedro Sánchez ha deixat rere seu un rastre de desolació, no només en l’esquerra, sinó també en tots els sectors preocupats per la solvència de l’Estat. Fa massa temps que Espanya navega a la deriva, amb uns pressupostos de l’època Rajoy, un mapa de partits que és més un trencadís que un possible mosaic, i un discurs públic empastifat per la retòrica barroera de Ciutadans i de Vox. Això, en part de Catalunya es viu amb satisfacció, perquè l’independentisme es basa en la profecia de la fallida de l’Estat; i perquè el conflicte català és a l’arrel d’aquesta inestabilitat crònica. Després de derrotar el secessionisme català per la força, l’Estat ha caigut en la paràlisi.

Esclar que és un mal consol per al sobiranisme català, que va guanyant eleccions sense guanyar-les del tot, que té grans problemes d’estratègia i de lideratge, i que governa també amb els pressupostos prorrogats i uns consellers que segurament fan el que poden, però que es troben amb tres entrebancs importants: la falta d’una majoria ferma al Parlament, el boicot del govern espanyol i les directrius confuses i sovint contradictòries que van arribant de Waterloo i de Lledoners, de les seus d’ERC i del PDECat.

PAPERS. En el flanc espanyol, ERC i els hereus de CiU han protagonitzat un sonat intercanvi de papers. Dialogants els uns, irreductibles els altres, ens han fet oblidar que comparteixen govern. Mentre aquí els republicans satanitzen Ada Colau, al Congrés Rufián ha exercit d’àrbitre beatífic, confirmant una estratègia de contenció beneïda per Junqueras i per les enquestes (tot i que a una part d’ERC li preocupa perdre vots d’ indepes del morro fort). Aquesta doble cara, però, també és Laura Borràs dient no a Sánchez amb la boca ben oberta, mentre JxCat pacta la Diputació de Barcelona amb el PSC. Al mig de totes les equacions hi apareix Miquel Iceta, que fa pocs dies s’ha ofert per negociar els pressupostos de la Generalitat.

TABÚ. Si hi ha repetició d’eleccions, part de l’independentisme voldria aprofitar l’impàs per elevar el to del carrer coincidint amb les condemnes als presos polítics. La resposta catalana, esclar, pot donar ales a les tres dretes. I si sumen majoria? Molts esperen que Casado, Rivera i Vox facin el mateix que Aznar va fer per a Carod-Rovira: doblar-li els vots. Però els riscos d’una maniobra així són grans: reforma de la llei electoral, il·legalització de partits, un nou 155... ¿què no seria possible amb un govern espanyol comandat pel trifachito? ¿I quina resposta és capaç de donar-hi l’afeblida Catalunya d’avui? Als sondeigs del CEO, l’independentisme fa pujades i baixades, una oscil·lació que no és emocional, sinó que es correspon amb l’optimisme dels enquestats; i ara toca baixada.

Però imaginem que el PSOE i Podem es posen d’acord abans de la tardor. Tothom que ha escoltat Pedro Sánchez deu haver notat fins a quin punt eludeix qualsevol gest en favor del diàleg amb Catalunya. De fet, només en va parlar per posar condicions a Pablo Iglesias: “Què farà Podem si s’ha d’aplicar de nou el 155?” La pressió sobre Sánchez és terrible; Catalunya és el gran tabú, la kryptonita d’Espanya. Sánchez vol el suport de Ciutadans, mentre que Iglesias no està disposat a sacrificar les escasses opcions d’entrar al govern pel dret a decidir o la plurinacionalitat. Si hi ha acord, Iceta i Colau emmudiran disciplinadament, i el sobiranisme haurà de començar una partida nova. Especialment ERC, que té congrés a la tardor i haurà de ser més explícita del que ho ha estat fins ara.