ERC ha d’obrir el ball
BarcelonaResultats històrics a Catalunya. Per la victòria d’ERC (la primera que aconsegueix en unes eleccions generals des del 1936), que ha sigut clara i amb registres molt rellevants a les grans ciutats; pel trencament del sostre de vot independentista, que passa de 17 a 22 diputats (29 a favor del referèndum, si hi sumem els comuns). També és rellevant perquè contrasta amb el quadre general l’estancament de Ciutadans: Inés Arrimadas marxa a Madrid amb la cua entre cames, la qual cosa és una gran notícia per al país. I cal destacar, finalment, la marginalitat en què queda la dreta més extrema. Amb la seva campanya incendiària, el trifachito sabia que s’estava immolant a Catalunya amb l’objectiu d’obtenir rèdits a Espanya, i això és exactament el que ha passat. Només els bons resultats del PSC mantenen un fil de connexió entre els mapes electorals de Catalunya i de l’Estat, i això vol dir que el conflicte continua obert.
ERC ha guanyat la batalla interna que es lliurava en l’independentisme i se situa en immillorables condicions per assaltar algunes de les alcaldies més importants del país (la llista republicana va guanyar ahir a la ciutat de Barcelona). La victòria republicana és un aval per a la línia del partit: la tan parodiada estratègia d’“eixamplar la base” i un discurs independentista en el fons però pragmàtic en la superfície.
Pel que fa a Junts per Catalunya, ha aconseguit uns resultats millors dels que s’esperava, però la pugna entre Carles Puigdemont i la vella guàrdia convergent continuarà.
Els 22 diputats independentistes, més els 10 del PNB i de Bildu, més els 35 de Podem, més els 7 dels comuns, més l’escó de Compromís... ¿Pot sortir, d’aquest mosaic, una estratègia comuna que pugui pressionar el PSOE perquè es desacomplexi i afronti amb valentia la qüestió catalana? És difícil de dir. En qualsevol cas, el votant català demana diàleg, i els independentistes, en el cas d’ahir ERC, tenen el dret i l’obligació d’obrir el ball, perquè han obtingut la victòria. Una altra victòria. I han deixat amb un pam de nas els seus il·lusos enterradors, com diria Pujols.
La victòria del PSOE a Espanya ha estat àmplia perquè ha conquerit (sense haver de lluitar) tot el vot de centre. També hi han contribuït la pèssima gestió de Pablo Casado al capdavant del PP i la campanya del pànic a Vox que el PSOE, amb abundant suport mediàtic, ha cultivat amb gran encert aquests últims dies.
Albert Rivera surt reforçat d’aquestes eleccions, i tindrà davant seu el gran dilema de bloquejar la investidura de Pedro Sánchez per autoproclamar-se nou líder de la dreta, o bé pactar-hi, incomplint la seva principal promesa electoral. Un acord PSOE-Ciutadans, no cal dir-ho, és l’opció més desitjada per l’establishment espanyol, però resulta un acord incòmode per a les dues parts i aventura una agudització de l’escenari català, la qual cosa, amb la sentència del judici pendent, seria una autèntica bomba de rellotgeria per al conjunt de la política i de l’economia espanyoles.
