10/02/2018

Futur imperfecte (IV)

3 min
Hem enfurismat Espanya perquè Espanya, en el conflicte català, no s’ha agradat.

FEIXISME. Una de les coses bones del Procés ha estat mostrar l’autèntica cara de l’Estat i d’un nodrit percentatge de l’electorat espanyol. Si l’independentisme català ha despertat el feixisme, com diuen a Podem, benvingut sigui aquest desvetllament, perquè no hi ha res pitjor que viure en la inòpia. I molts catalans portaven dècades invocant una Espanya plural i tolerant que, com s’ha demostrat, no era res més que una coartada per impedir qualsevol avenç en les llibertats nacionals. Ara ja sabem que ens enfrontem a un monstre de diversos caps, amb derivacions en la justícia, la premsa, la monarquia i les finances, alimentat per un complex d’inferioritat secular, propi de les potències decadents, que a falta de gestes heroiques s’acontenta posant medalles a guàrdies civils de porra fàcil. És un monstre difícil d’abatre, perquè combina la pulsió d’una població acostumada a l’anticatalanisme des dels temps de Quevedo, amb l’eficàcia d’un aparell estatal deutor del seu dèficit democràtic.

El Procés s’ha equivocat molt, però ha aconseguit dos objectius notables: moure l’independentisme de la marginalitat a la centralitat, i lesionar greument la falsa imatge que Espanya, de manera pacient, havia intentat projectar a l’exterior. Aquestes conquestes es poden ridiculitzar però són ben certes, perquè en cas contrari no s’explicaria la irracional resposta dels aparells repressors de l’Estat, ni el silenci còmplice de bona part de la progressia. En cap altre cas de dissidència interna -com a Euskadi, tot i els morts- s’ha donat una fúria venjativa d’aquesta magnitud. Hem enfurismat Espanya perquè Espanya, en el conflicte català, no s’ha agradat.

CIUTADANS. L’espanyolisme agressiu ha trobat canals d’expressió també a Catalunya, cosa normal perquè aquí també hi ha algunes -poques- palanques de poder real, que depenen de les molles de la capital, i un percentatge de població que, pel seu origen o per una curiosa versió de la síndrome d’Estocolm, ha comprat el relat uniforme i persistent dels mitjans de comunicació fets (o pensats, com diria Xavier Bosch) des de Madrid. Contra tot això, que no és res més que provincianisme, és contra el que es va proposar lluitar l’independentisme. Quan Pasqual Maragall, que intuïa la maregassa, va mirar de buscar el camí del mig, un grup d’intel·lectuals frívols van crear Ciutadans, sense imaginar-se que la seva boutade esdevindria l’eina de l’Íbex per taponar Podem i garantir que la descomposició del PP no provoqués una deriva esquerrana sinó dretana. Ara Ciutadans és Ciudadanos, i és la genuïna expressió política de l’“ A por ellos ”. La bona notícia és que Rivera ha de demanar perdó cada dia pel seu origen, i per això els seus companys gairebé mai parlen en català (els que saben parlar-lo) en públic. En un altre context, a Arrimadas li hauria convingut disfressar-se de catalanista moderada i captar vots de l’antiga CiU o del PSC. Però Rivera i els que li paguen la festa tenen clar que Cs ha de ser una versió renovada del PP. Això l’allunyarà, potser per sempre, de la Generalitat.

Per tant, el Procés no s’ha acabat. Està en una altra fase. I demanarà convicció, sentit de país, tota la capacitat d’empatia possible i també -no ho neguem- tota la fermesa i tota la capacitat de lluita si arriba un altre 1 d’octubre i volem que tingui un desenllaç diferent. Un altre dia parlarem de la gestió dels temps. La política no és una arma, com deien a El Padrí III, sinó l’art de saber quan utilitzar-la.

stats