27/01/2018

Futur imperfecte (2)

3 min
Carles Puigdemont arribant a la roda de premsa convocada a Brussel·les l’endemà del 21-D.

PRESIDENT. El cas Puigdemont serà estudiat per psicòlegs i científics socials de totes les branques. A més, donarà per a algunes biografies interessants (que bé que ens aniria un Zweig, per exemple) i fins i tot un biopic a Netflix. La peripècia de l’alcalde que no volia baixar a Barcelona, el president imprevisible, l’exiliat que va fer anar de corcoll la diplomàcia espanyola, i que de l’exili estant va guanyar de facto les eleccions que l’havien de condemnar a l’ostracisme... Tot això són els capítols que coneixem. En vindran més.

Jo, com tants d’altres, em trec el barret davant del personatge Puigdemont. El seu resultat electoral va ser esplèndid i a Madrid cada cop en són més conscients. La seva feina d’agitació ha aconseguit treure de polleguera tots els aparells de l’Estat. Ell solet ha imposat la seva agenda a ERC i el PDECat. I, tot i que, com preveu Miquel Puig, ni tornarà ni serà president, representa un capital simbòlic enorme. La seva imatge de beatle sorneguer simbolitza la persistència catalana, el desafiament a Espanya, la possibilitat d’una victòria virtual -que és l’única mena de victòria que, ara com ara, ens podem permetre-. En temps de repressió, veure ministres, jutges i policies fent el ridícul és un consol impagable. El vídeo viral del president impertèrrit davant l’idiota de la bandera ha estat viscut a Espanya (a l’Espanya decent) com un lacerant ridícul.

FORCES. Dit això, ¿el camp de batalla ha canviat de forma substancial? No. Som exactament on érem. La conjuntura actual és conseqüència d’una derrota estrepitosa, la del 27 d’octubre, de la qual encara no ens han donat cap explicació, especialment Puigdemont, que alguna responsabilitat hi va tenir. L’independentisme civil està desactivat i la Generalitat de Vichy funciona amb una normalitat resignada, ja sigui per fatiga o per por a perjudicar els presoners-ostatges. El majordom Enric Millo va pel món i es fa entrevistar a TV3 com si fos un representant electe. Els llaços grocs i les concentracions populars, que ja no reuneixen a milers, sinó a centenars, no tenen cap eficàcia en un entorn mediàtic feble i domesticat. El bloc monàrquic dona suport a Rajoy i Podem calla. Com Europa. En cap terreny -en cap- som més forts ara que a l’octubre.

EINES. Sap greu la cruesa, però és que en aquest país passem de la depressió a la inflamació d’una manera tan radical (llegiu els últims textos inèdits de Josep Pla) que de vegades costa de fer un diagnòstic raonable. Sent sincers, penso que no hi ha cap motiu per pensar que un conflicte amb l’Estat pugui tenir un desenllaç millor -més aviat al contrari- que el de l’octubre passat. Els podríem posar en evidència, o fer-los fer el ridícul, però no ens estalviaríem la repressió ni la destrucció de l’autogovern. I penso també que només tenim dos trumfos a l’abast, dues eines de combat. La primera, fer un govern republicà que, després de proclamar als quatre vents la legitimitat de Puigdemont, lluiti per restablir la situació anterior al 155, dirigeixi la lluita antirepressiva i prepari futurs embats en escenaris més favorables; la segona, conjurar-se per aconseguir un triomf independentista a les eleccions municipals, especialment a Barcelona. Barcelona és la clau de moltes coses, també d’una futura república. I recordem que l’única eina que no ens han fet malbé –ans al contrari, cada cop som uns quants més– és el vot.

stats