Publicitat
Publicitat

Generositat o xantatge

REACCIONS. Seguint una dinàmica acció-reacció de manual, el triomf del PP a Espanya va alimentar l’independentisme català; i aquest, al seu torn, va ser la causa directa del naixement de Ciutadans. A Espanya, la reacció a l’hegemonia del PP la va protagonitzar Podem, i el terror al seu èxit ha mobilitzat recursos i visibilitat mediàtica cap a Ciutadans, concebut com una doble vacuna contra el procés català i contra la regeneració social a Espanya. El partit d’Albert Rivera -jove, indefinit i amb una desimbolta fatxenderia- es troba a la intersecció de totes les equacions; pot ser tant un recanvi com un aliat conjuntural dels grans partits. És també la baula que uneix -políticament- Catalunya i Espanya, i una eina per bloquejar els seus respectius processos de renovació democràtica. Les bones perspectives de Rivera al nostre país són del tot lògiques, perquè cavalquen sobre la residualització del PP català i del PSC. En el fons, l’espanyolisme català no va ni amunt ni avall: només està canviant de pell.

DUALITAT. El catalanisme també ha mudat la pell, i com a resultat el pròxim Parlament serà el més independentista de la nostra història. És un canvi d’una gran envergadura i potser -potser- tindrà una importància decisiva per al futur del país. Però la suma de CiU, ERC i la CUP no serà gaire més àmplia que les grans majories pujolistes dels anys vuitanta. En aquells anys, va ser possible un consens entorn de l’autonomia, la normalització del català i el suport actiu a la modernització d’Espanya. Pujol somreia quan el feien español del año i el PP català no gosava dir en públic que Catalunya no és una nació. Aquest marc mental compartit -i, en part, fingit- va tenir el seu cant del cigne quan l’Estatut del 2006 es va aprovar amb 120 vots (de 135) al Parlament català. Com que això no només no va impressionar els espanyols, sinó que els va empènyer a una reacció virulenta, el sobiranisme es va obrir camí, però va espantar una part del país, temorosa de sentir-se exclosa. Ara ens trobem a Catalunya una dualitat més sincera, però menys porosa, en què els uns defensen el que els altres consideren inacceptable.

TERRENY DE JOC. La sinceritat té més bona premsa que la indefinició; però cap país no pot tirar endavant sense uns mínims compartits que garanteixin l’ordenada administració del dia a dia. Tots -Mas, Junqueras, Iceta, Rivera... i els líders espanyols- saben que aquest no és país d’unanimitats, i que tard o d’hora hauran de seure per tornar a definir un terreny de joc que eviti la cronificació del conflicte polític. Però aquest terreny de joc forçosament serà nou de trinca, sense motxilles ni drets adquirits; i haurà de respondre a un nou equilibri de forces, un mapa polític en què, si fem les coses bé, el sobiranisme tindrà una posició central i l’haurà d’exercir. Potser tenen raó els que diuen que no hi haurà la majoria aclaparadora necessària per imposar la ruptura, però s’equivoquen si pensen que una minoria, per qualificada que sigui, pot bloquejar els grans canvis, sobretot si no s’empara en els vots, sinó en la força d’unes institucions amb seu a 600 quilòmetres d’aquí. La generositat de la majoria és necessària, però només quan desapareix l’amenaça del xantatge de la minoria. Només així retrobarem el camí compartit.