Herois i penitents (2)

RUFIÁN. En el meu anterior article comparava dues actituds dins de l’independentisme. La de l’heroi emmascarat Puigdemont, que transmet optimisme i obté petites victòries tàctiques enfront de l’enemic. I la del penitent Junqueras, que encarna el sentiment de culpa d’ERC per la derrota del 2017 i l’assumpció d’una estratègia més lenta i menys sexi. L’article va ser rebut amb cert entusiasme pel que Gabriel Rufián anomena (amb mala bava) el espacio convergente, perquè a tothom li agrada ser el paio de les bones notícies, i no l’aixafaguitarres. Precisament l’endemà Rufián va ser objecte de l’enèsim linxament per dir el que no fa gaire, quan anàvem tots a l’una, era una obvietat: “Està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà, però el veritable repte és que t’aplaudeixin a Cornellà i a Santa Coloma”. És molt possible que el diputat d’ERC parlés des del disgust per l’èxit aclaparador de Puigdemont a la capital del Rosselló; però és que se l’ha acusat d’etnicista, de fer el discurs de Tabàrnia, de dir que els vots metropolitans valen més que els altres, i això -si se’m permet-és una tergiversació absoluta, i una esmena a la totalitat contra l’estratègia que l’independentisme (tot ell) ha seguit des dels primers dies del Procés. És important, doncs, remarcar que si s’imposa aquest marc de discussió, aquesta falsa dualitat entre la mobilització del nucli dur i l’eixamplament del vot en zones altament poblades i poc o gens sensibles al discurs independentista, l’objectiu compartit d’una majoria qualificada corre perill.

FEBLESES. Ara mateix, ERC i JxCat tenen cadascuna el seu punt feble. En el cas dels republicans és el lideratge -no ha aparegut una figura amb l’ascendent d’Oriol Junqueras o la capacitat d’arrossegament de Puigdemont- i en el cas dels junters el taló d’Aquil·les és el discurs, o la multiplicitat de discursos, fruit de la seva desunió interna i d’una certa tendència a dir el que els seus electors volen sentir en cada moment. De fet, aquesta premissa es pot capgirar, perquè JxCat, tot i comptar amb Puigdemont, necessita un presidenciable i de moment no el té; i pel que fa a ERC, el seu discurs està clar però el ven amb poca convicció; i a més manté la consigna de no respondre als atacs continuats que rep del món postconvergent, per no perjudicar la unitat, tot i saber que aquest concepte, tan eteri i enganyós, el tenen segrestat els seus adversaris.

OFENSIVA. Diria que la desesma d’ERC es deu a les enquestes favorables; però si hi ha un canvi de tendència, veurem una reacció que segurament conduirà a una campanya electoral agressiva i plena de retrets. En aquest terreny, sembla que JxCat, que és un partit de supervivents, té les de guanyar. Esquerra potser hauria de decidir que el temps de la penitència ha passat, i brandar amb una mà els pressupostos de la Generalitat i amb l’altra la taula de diàleg, que és un èxit que li pertany; però no el pot mostrar com un simple trofeu, l’ha de convertir en una eina per obtenir èxits parcials. Que es fixin -un cop més- en JxCat. Dissabte passat Clara Ponsatí es va permetre dir que el diàleg amb l’Estat és una “enganyifa”, mentre Artur Mas i Quim Torra aplaudien a primera fila; uns dies després, Puigdemont va demanar, pel seu compte, que la taula dels dos governs -és a dir, l’enganyifa- reconegui Catalunya com a nació. I mentrestant, al Parlament, Quim Torra acusava Roger Torrent de desprotegir-lo. Tot en menys d’una setmana. Fa la sensació que els republicans encara no saben amb qui se l’estan jugant.