Publicitat
Publicitat

L’Espanya de sempre i la Catalunya nova

HEGEMONIA. No negaré mai que hi ha una Espanya democràtica i respectuosa amb la pluralitat. És clar que hi és i jo potser m’hi confederaria (després de la independència, per descomptat). Al cap i a la fi som veïns, i en molts casos parents, i ja compartim sobirania a la Unió Europea. Però aquesta Espanya de somni no passa de ser això, un somni, un miratge que de vegades es cosifica discretament a la Puerta del Sol i en els mítings de les esquerres perifèriques. L’Espanya hegemònica la formen el PP, el PSOE i Ciutadans, i compta amb el poder de l’elit governamental i econòmica i amb el suport de la majoria de la població. Això és així des de fa dècades, i el setembre català no només no canviarà el panorama, sinó que molt probablement reforçarà Rajoy o el seu successor/a. L’apèndix més depriment d’aquesta hegemonia són els mitjans de comunicació, còmplices del relat oficial, que està farcit de mentides escandaloses. Fins al punt de convertir els ocupants en assetjats, els referendistes en nazis, els botxins en víctimes. La part bona de tot això és que a Catalunya i a la resta del món la veritat s’obre camí gràcies a una ciutadania lògicament escaldada i als mecanismes informatius propis del segle XXI, mentre que la premsa espanyola s’enfonsa en el descrèdit. Això és transcendent i no canviarà sigui quin sigui el desenllaç polític de la crisi.

PRECEDENTS. Catalunya ha estat palanca de canvi en múltiples ocasions en els últims 150 anys. El 1873, el 1917, el 1931 i el 1977, el catalanisme va empènyer la reforma de l’Estat, sacrificant o ajornant una part de les seves aspiracions en benefici del conjunt d’Espanya. Tot sembla indicar que aquesta vegada no es reincidirà en l’error. Només cal parar l’orella una mica, sortir al carrer, per comprovar que la Catalunya d’avui ha canviat, que la por i el seny mal entès -un residu de la memòria de moltes derrotes- han cedit terreny davant d’una gran massa ciutadana convençuda del que vol i del poder que té. La intervenció repressiva de l’Estat -no del PP, sinó de l’Estat- no ha fet altra cosa que afirmar una nova consciència de ciutadania. La majoria de gent d’aquest país ja no està emprenyada, sinó indignada. Això no ens fa independents, però ens fa nació. I això tampoc no canviarà sigui quin sigui el desenllaç polític de la crisi.

OPCIONS. I quin serà, el desenllaç polític de la crisi? Costa molt d’afirmar, però m’atreveixo a aventurar algunes conclusions. a) El cicle polític que s’inicia potser és irreversible, però serà un procés llarg, que demanarà convicció i resistència. b) El govern català no té ara mateix les eines per fer efectiva una declaració d’independència. Cal tenir el cap fred per mesurar totes les passes endavant que es facin. c) El resultat final dependrà de la capacitat de la gent d’arribar on no arribi el deteriorat poder autonòmic. d) I Espanya com a projecte polític i emocional està tocat de mort a Catalunya, per la qual cosa tots els esforços jurídico-policials resultaran estèrils, o fins i tot contraproduents.

La qüestió ja no és el què, sinó el quan.

Riure, malgrat tot