LA MATEMÀTICA DE DEULOFEU. L'exuberant creativitat d'Alexandre Deulofeu, figuerenc com jo, va parir fa més de 50 anys una teoria per demostrar que els fets humans es repeteixen de forma cíclica. A La matemàtica de la història , Deulofeu establia una regla bàsica per entendre el naixement, la decadència i la caiguda de les civilitzacions. Els historiadors com Déu mana, en canvi, asseguren que la història no es repeteix mai. Bé, doncs: jo només porto quatre dècades i mitja en aquest món, i això no és prou temps per fer càlculs amb perspectiva històrica; però tinc la convicció d'haver viscut el mateix fenomen dues vegades. Si hagués de batejar-ho com una llei del comportament social, l'anomenaria teorema de l'optimisme variable, i el seu enunciat seria, més o menys, aquest: "Cada deu o quinze anys, l'evolució natural de l'opinió pública converteix els idealistes en ingenus i els escèptics en lúcids. I viceversa".

LA POSTMODERNITAT. Vaig viure un d'aquests canvis de cicle a la dècada dels vuitanta, els anys del desengany; la generació precedent havia corregut davant del grisos i escoltava la Nova Cançó. Nosaltres, en canvi, ens vam fer joves quan la Transició havia perdut l'encant, el comunisme era una estafa, la Guerra Freda s'escalfava i Mad Max passejava per un desert postnuclear. Els hippies i les seves floretes eren la riota general; els cantautors ens semblaven soporífers; només els il·lusos afirmaven tenir ideals. Estava de moda un materialisme cínic i antiromàntic. Tothom volia estar de tornada de tot... Fins que la balança va tornar a decantar-se cap a l'optimisme històric, tot i que en el lloc de la revolució -terme amortitzat- va aparèixer la solidaritat , nova paraula màgica. El nou idealisme juvenil va cristal·litzar en un oceà d'ONGs, i els lúcids van tornar a ser els amargats escèptics de sempre.

TOLERÀNCIA ZERO. No és casual que els escèptics vuitanta coincidissin amb un context econòmic dolent i una situació internacional crispada, i tampoc no ho és que els assolellats anys noranta arribessin de bracet de la prosperitat, la caiguda del Mur de Berlín i -en el nostre cas- l'eufòria olímpica, que va fer de Barcelona la ciutat del bon rotllo, la capital on tothom és ben rebut i on mai no hi ha conseqüències. Però amb el nou segle va aparèixer Bin Laden i tot es va tornar a capgirar. En el panorama actual, la solidaritat i la cooperació són vistes com dues enganyifes; la tolerància ha donat pas a la tolerància zero; i el bon rotllo s'ha vist substituït pel culte al civisme i la normativització total de l'espai públic. La immigració és assenyalada amb el dit, i no pas amb la boca petita. I els que intenten donar explicacions poc simples a la problemàtica social són titllats, altra vegada, d'ingenus, il·lusos i bonistes, l'estigma de moda.

La qüestió és massa gruixuda per ventilar-la aquí. Però sota aquest debat necessari hi constato aquest fenomen cíclic, aquest optimisme variable que ens indica que, en temps de crisi, aflora l'egoisme. Tan senzill i tan humà com això.