Publicitat
Publicitat

L’entesa ineludible

ELS BONS. Mentre ERC, tot i estar més ben ubicada ideològicament, sembla haver perdut l’estat de gràcia de fa un any, la CUP desperta moltes simpaties per la seva frescor, per la seva coherència i pel tarannà d’en David Fernàndez. És innegable que s’ho han guanyat a pols, treballant des de la base des de fa molts anys, en una trajectòria que no té res a veure amb l’eclosió mediàtica i rampelluda de Podem. Però també és cert que el sobiranisme benpensant fa la gara-gara als cupaires perquè els consideren -per dir-ho així- els antisistema bons, els que no oposen revolució i construcció nacional. A això hi hem d’afegir que els portaveus oficials i oficiosos de CiU intenten afavorir la CUP amb espai, temps i elogis, bàsicament per posar gelós Oriol Junqueras. Així, tot i que ERC aguanta el govern de Mas i li aprova els pressupostos, és Junqueras qui sempre està en el punt de mira de les crítiques convergents. Quan ERC va rebutjar la llista unitària se la va acusar, directament, de carregar-se el procés. Quan la CUP va fer el mateix, se la va obsequiar amb un respecte exquisit.

EL MOVIMENT. Si la CUP continua pujant, és molt possible que aquestes ensabonades remetin. Al cap i a la fi, qualsevol votant de CiU tindria un cobriment de cor si es llegís el programa electoral de la CUP. De moment, però, CiU considera que Fernàndez i els seus són una bona eina per abaixar els fums a Junqueras. Encara que la candidatura de país fos una bona idea -jo no ho penso, tot i que a Escòcia els funciona-, el cert és que també era una magnífica excusa per socialitzar els problemes de marca de CDC i de CiU; problemes que continuen sobre la taula. Ni ERC ni la CUP van voler jugar a aquest joc, però les culpes ja sabem qui les ha carregat. Davant d’aquesta percepció, els republicans han oposat giragonses tàctiques absurdes, i Junqueras, que fa un any petava els audímetres, sovint sembla embolicar-se en uns monòlegs inacabables, farcits de sobreentesos i sarcasmes que generen dubtes i revelen una actitud més defensiva que no pas proactiva.

MAJORIES. I malgrat tot, la relació entre convergents i republicans és la clau de volta, no només del procés, sinó de la política catalana que ve. No imagino una majoria política sense el sobiranisme; no veig el PSC, Podem, Ciutadans i el PP embrancats en un projecte comú, encara que junts puguin constituir una poderosa força de bloqueig. I malgrat el descrèdit de la política tradicional i la simpatia que desperten figures com Fernàndez, Colau o Pablo Iglesias, tampoc no crec que a Catalunya l’anticapitalisme rupturista pugui erigir-se en una força central o dominadora; encara menys si no arriba a un punt de consens sobre la qüestió de la sobirania. Mas i Junqueras, doncs, gaudeixen d’una certa marca de centralitat, i han d’assumir que la cooperació lleial entre els seus partits és l’únic camí per tirar endavant un projecte polític tan ambiciós com és la construcció d’un estat. Això és perfectament factible des del respecte recíproc, la confrontació d’idees i projectes, fins i tot la controvèrsia; però exigeix, almenys en el període crític del procés, una complicitat estratègica en totes les institucions on CiU i ERC tinguin capacitat de decisió. Incloent-hi els ajuntaments i les diputacions.

Riure, malgrat tot