16/03/2019

Lideratges a judici

3 min
Els acusats per l’1-O en la primera jornada del judici al Suprem.

RESPONSABILITAT. En el judici es produeix una dialèctica entre fets i intencions que vaticina un desenllaç complicat d’assumir per als acusats: fa la sensació que com més lleu sigui la sentència, més alt serà el cost polític, i viceversa. Ho va resumir perfectament el major Trapero quan va qualificar d’“irresponsable” el conseller Forn. Judicialment, la irresponsabilitat exonera; però políticament pot passar factura. Es fa difícil mantenir un discurs que compatibilitzi la innocència dels encausats amb la determinació en la seva tasca com a governants. Com que soc dels que creuen que, en efecte, els processats són innocents, em sembla necessari que transmetin un millor relat sobre els fets. Un relat que haurà de contenir autocrítica, però no només. Al cap i a la fi, el govern de Puigdemont i Junqueras es va trobar, com diria Carod-Rovira, “entre Espanya i la paret”, és a dir, entre l’obligació de complir un mandat democràtic i la impossibilitat pràctica de dur-lo fins al final, a causa de la nul·la disposició al diàleg per part d’un govern espanyol que més aviat albirava l’oportunitat d’aplicar un càstig exemplar.

DECLARACIÓ. Abans que es pronunciïn les sentències els acusats tindran l’ocasió de fer-se sentir un cop més, i seria bo que aprofitessin l’oportunitat per parlar no només als membres del tribunal, sinó a tots els ciutadans de Catalunya. El problema és que el que diguin o deixin de dir pot agreujar la seva situació personal, i per tant -és una obvietat- no tenen plena llibertat d’expressió. Són ostatges legals. (Per això, i per res més, han estat en presó preventiva tant de temps.) Quan els toqui parlar, tindran l’opció de dir que, vista l’experiència, renuncien a apostes maximalistes sense comptar amb un consens intern més ampli o una perspectiva raonable de negociació amb l’Estat. O, ben al contrari, podran dir, com ha fet Puigdemont, que es penedeixen de no haver premut l’accelerador just després de l’1 d’Octubre, quan la indignació ciutadana era més aguda; o fins i tot podran reivindicar que el referèndum continua sent l’única via legítima per resoldre el conflicte català i que tornaran a convocar-lo quan en tinguin l’oportunitat. En qualsevol cas és difícil que hi hagi un posicionament unitari, perquè hi ha acusats que tenen aspiracions de mantenir-se en la vida política i n’hi ha que no; n’hi ha que, comprensiblement, volen tornar a casa com més aviat millor, i d’altres que, com Jordi Cuixart, ja han dit que sortir de la presó ha deixat de ser la seva prioritat -la qual cosa vaticina una declaració final sonada.

ELECCIONS. La qüestió és molt rellevant perquè entre els implicats hi ha el líder d’ERC, Oriol Junqueras, i l’home fort de Puigdemont, Jordi Sànchez, que ha aconseguit el control de Junts per Catalunya tot escombrant les restes del PDECat. El que diguin aquests dos homes -que, convé insistir-hi, s’hi juguen molt a nivell personal- no podrà ser ignorat pels seus respectius partits. Sobretot perquè tots dos, Junqueras i Sànchez, seran caps de llista d’ERC i JxCat a les pròximes eleccions generals. És una opció ben legítima, tot i que, per a mi, té dos inconvenients: farà que el discurs antirepressiu monopolitzi la campanya independentista, en una conjuntura en què hi haurà molts relats creuats; i a més homogeneïtzarà el discurs de dues formacions que, almenys en el cas d’ERC, estan fent esforços per presentar ofertes diferenciades. D’una manera o altra, les forces sobiranistes no es poden permetre per més temps un discurs que, per excés d’emoció i defecte de claredat, generi dubtes entre el seu electorat potencial.

stats