Llibertat o res

TONI SOLER
TONI SOLER Periodista

TRIBUNALS. Potser m’afecten les bondats de l’estiu i les famílies de vacances, però avui no em sento capaç de parlar com un analista. Avui em repugna la fredor amb què analitzem la situació política, els uns i els altres, com qui parla d’una partida d’escacs o d’un conflicte entre diplomàtics florentins. Parlem de la nostra vida política com si gaudíssim d’una democràcia reglada, com si els Jordis no portessin nou mesos en presó preventiva per culpa d’una matussera invenció mediàtico-policial; tenim un Govern electe a la presó o a l’exili per unes acusacions delirants, privats de tornar a casa perquè no han renegat prou dels seus ideals; tenim la presidenta del Parlament entre reixes, els agressors uniformats de l’1-O indemnes o fins i tot condecorats, els portadors de llaços grocs vexats al carrer pels residus franquistes que viuen entre nosaltres, o ridiculitzats per la líder de Ciutadans. Tenim a les catalaníssimes elits callant o, en el millor dels casos, pidolant diàleg i buscant eufemismes per no haver de dir presos polítics. No, la situació està lluny de ser normal i en els mesos que venen no hi haurà res més important que el que passi als tribunals, perquè allà no ens hi juguem la república, sinó el dret a seguir-nos considerant ciutadans lliures i dignes.

NORMALITAT. Admiro la paciència dels qui ens governen com si això fos un país normal (perquè les coses han de seguir funcionant com en un país normal); però jo soc gent, i no govern, i avui m’atorgo el dret de raonar en termes emocionals, i no polítics. El càstig que estan infligint als presos és una vergonya que perseguirà els seus carcellers, i els seus còmplices, i els acomodats silenciosos, durant molts anys. És un estigma que marcarà l’Espanya actual i la generació que la dirigeix. Espanya viurà un segon 98, i no serà només a causa de Catalunya (també hi ajudarà la degradació de la monarquia i la corrupció), però Catalunya n’haurà estat el detonant, un cop més, perquè ha despertat les pors i els complexos que Espanya semblava haver superat. La falta d’empatia en bona part de l’opinió pública espanyola només s’explica per fòbies seculars que ara reneixen sobre el dogma de la nació única, revestit de fals igualitarisme, present en els discursos de Rivera, d’Aznar, de González, de Fraga, de Franco, de Negrín, d’Azaña, de Primo de Rivera, de Lerroux, etcètera, fins a arribar a Quevedo i el comte-duc d’Olivares. I això es pot conllevar, com deia Ortega, però una cosa és que xiulin Piqué i l’altra atacar a cops de porra votants indefensos i tancar a la presó pares de família honestos durant mesos que podrien ser anys, a través d’una causa judicial escandalosament manipulada, al mateix país on des de l’exrei fins a centenars d’antics càrrecs públics corruptes eludeixen el seu càstig.

TEMPESTA. Avui no tinc el dia per a anàlisis, ni per mesurar la temperatura del diàleg, ni per saber qui domina el relat i qui l’estratègia. M’he afartat d’escriure que el sobiranisme necessitava recompondre files i governar bé. I sí, fer autocrítica. Però avui escric amb el cor i només em surt dir que si la justícia espanyola gosa condemnar els catalans empresonats, si desoint el sentit comú i la indignació de mig Europa decideix que han de passar anys a la presó o a l’exili, la tempesta estarà servida a Catalunya, perquè qualsevol altra cosa voldria dir que no tenim consciència ni dignitat. I quan arribi el dia, haurà d’aparèixer algú altre, potser més savi que jo, per escriure paraules prudents que apaivaguin els ànims.