14/03/2020

Lliçons virals

3 min
Lliçons virals

OPORTUNITAT. S’ha convertit en un tòpic afirmar que cada crisi és també una oportunitat. Jo no aniré tan lluny perquè crec que malament rai si tots els canvis i millores que hem de fer com a societat han de tenir com a detonant una pandèmia, i la recessió que segurament tindrà com a corol·lari. Però estem obligats a prendre nota de tot el que està passant perquè, segons els experts, de malvestats com aquesta en poden venir més i, com deia Bill Gates fa anys en una conferència que s’ha fet -precisament- viral, “si han de morir 10 milions de persones en els pròxims anys és molt més probable que sigui per una pandèmia que no pas per una guerra”, perquè els governs han invertit molt en dissuasió nuclear i no tant en la prevenció de malalties contagioses. De moment, el que estem veient són governs desbordats que improvisen força, un sistema de salut sotmès a una prova d’estrès incomparable i una població que fluctua entre la frivolitat i el pànic, sotmesa a un bombardeig constant de desinformació.

COORDINACIÓ. Qualsevol conclusió és precipitada, però hi ha elements que ja des d’ara semblen incontestables. El primer, la necessitat d’una governança global per fer front a problemes d’abast planetari; si pel coronavirus s’aconsegueix prendre consciència d’això, és possible que els governs nacionals en el futur siguin menys egoistes a l’hora de tractar reptes col·lectius com els refugiats o la crisi climàtica. El segon, que no es contradiu amb el primer, és aplicar el principi de subsidiarietat que ha de permetre actuar amb rapidesa i amb els mitjans necessaris les administracions més pròximes al ciutadà. El tercer, que és d’especial aplicació a Catalunya, és que, per molt dividit i desestructurat que estigui el panorama polític, els partits han de ser capaços d’actuar de forma unitària i sense voluntat de treure rèdit polític d’una situació tan greu. Que els socis de govern actuïn de forma coordinada i sense retrets, encara que només sigui per unes setmanes, és un alleujament; que l’oposició faci costat a l’executiu de forma responsable, també; només la temerària decisió de Ciutadans de bloquejar el debat de pressupostos ha donat la nota negativa (que segurament els costarà cara).

ESTAT. Una altra lectura indispensable d’aquesta crisi és que el sector públic, aquí i arreu, ha de tenir la fortalesa necessària per protegir la ciutadania. No parlo només del sistema sanitari, que és a la primera línia de foc; parlo de tenir un estat que funcioni, que imposi les seves directrius també al sector privat, que a més de dotar-se de mitjans financers a través dels impostos, imposi la solidaritat de tots envers els més vulnerables. Que ajudi els sectors econòmics més exposats (comerç, transports, cultura, petites i mitjanes empreses, autònoms) a superar aquest tràngol de la manera més ràpida possible. No cal dir que, a mi, m’agradaria que la Generalitat fos aquest estat; perquè el coronavirus ha demostrat també que l’autonomia és una eina molt limitada per fer-hi front. L’apel·lació del president Torra al govern espanyol perquè confinés Catalunya -intranscendent des del punt de vista pràctic- tenia un fort sentit polític. Sens dubte, no és el moment ideal per reprendre una ofensiva sobiranista. Però no oblidem les apel·lacions de Pedro Sánchez a la unitat nacional, quan va anunciar l’estat d’alarma: dono per fet que quan aquesta crisi passi, moltes veus a Madrid posaran la crisi del coronavirus com a exemple de la necessitat d’una recentralització. A Espanya el nacionalisme també és epidèmic i cal estar preparats per respondre-hi.

stats