23/01/2011

L'orgull de ser pocs

3 min

claredat.

L'absurda picabaralla dels pinganillos senatorials referma que, quan es tracta de llengua i de país, els primers que parlen clar i català són els dirigents del PP. Aquesta és la principal característica del neoespanyolisme: el seu discurs franc i descarat, la seva rigidesa mental, la comoditat amb què se situen i es blinden, com a gals irreductibles, en un raconet d'aquest habitacle polític que tots compartim. Queda lluny l'espanyolisme de la Transició, acomplexat pel seu ADN franquista. Lluny les caretes, la correcció política en el moment de dipositar flors als peus de Rafael Casanova. Fins i tot Aznar es va disfressar de catalanista per caure'ns bé, i va llençar Vidal-Quadras a la brossa per acontentar Pujol.

Però després va venir l'11-M, en Zapatero, la vergonya, i de seguida la catarsi, ordida a quatre mans per Losantos i Pedro J. Ramírez: "Res de penediments! Som de dretes, som espanyols, tenim raó!" Així va néixer un Tea Party castís que lliga Felip II amb Sarkozy, la caverna espanyola del segle XVI amb la caverna mundial del segle XXI. Rajoy es fa el desmenjat amb aquest moviment però en treu profit, també a Catalunya, on monopolitza el vot de l'espanyolisme que se sent agredit. Després del 28-N, els peperos catalans treuen pit i se senten beneïts per un atac de lucidesa: estan contents de ser únics. Els únics que defensen els toros, els únics que no amaguen els tics racistes, els únics que combaten la normalització del català, els únics que s'alegren quan les mòmies del Constitucional o del Suprem retallen l'Estatut que vam votar.

dissimular.

El PP pateix atacs de sinceritat cada cop més sovintejats. Ja no és només cosa d'en García Albiol: el mateix Mariano Rajoy gosa dir que Espanya no és un país "normal" pel fet de tenir i utilitzar més d'una llengua oficial, una teoria que hauria ruboritzat Paco Martínez Soria. Les cartes, cada cop més, són sobre la taula. És cert que els peperos més endreçats encara fan la puta i la Ramoneta, branden l'estendard de la Constitució en lloc de brandar el sabre del general Espartero, que és el que realment els posa. Però no es pot negar que el PP, especialment el PP català, dissimula cada cop menys, i això és bo per a ells, per a tots i per a la democràcia. Ens toca als altres fer el mateix, parlar sense embuts i sense por de molestar, exclamar que si no fos per ells i per tots els espanyolistes anteriors, potser sí que seríem un país normal, amb una llengua d'ús normal, i ens hauríem pogut estalviar les polítiques de normalització del català, que són molt cares i són una llauna. Per exemple.

renúncia.

Estiguem satisfets perquè, aquesta travessa del desert, el PP català l'ha feta en cercle. Són allà on eren. El 1980 la UCD tenia 18 diputats al Parlament català, i el Partit Socialista d'Andalusia dos més. Total, una vintena. Xifra respectable, però d'aquí no passen. Aquest autoaïllament, aquest cofoisme de ser els únics que , té un aire d'inevitable resignació, de renúncia a créixer i ocupar un espai electoral més ampli. A mi em feia respecte el PP que proclamava el catalanisme útil de la mà de Josep Piqué, el polític de més volada que hem conegut per aquests verals. No m'impressiona el PP de Sánchez-Camacho, teledirigit i simplista, que vol assegurar-se el vot repatani dels seus i de ningú més. Els mou l'orgull de ser pocs , com deien els poetes de les Terres de l'Ebre. I que ells em perdonin per la comparació.

stats