No n’hi ha prou

TONI SOLER
TONI SOLER

RAJOY. Nos ha bastado la ley ”. Aquesta frase, pronunciada per Rajoy en el seu comiat com a líder del PP, indica la ceguesa política espanyola davant d’una realitat tossuda. Certament, Rajoy en va tenir prou amb el 155 per evitar la secessió de Catalunya, però ha fracassat en dos fronts importantíssims: en primer lloc, no ha aconseguit desallotjar el sobiranisme del poder, per la contumàcia de l’electorat català; i, en segon lloc, la seva aposta per la política punitiva ha fracassat en tota regla, ja que ha expandit el moviment de solidaritat amb els presos i ha provocat que Europa giri l’esquena a les demandes d’extradició de Puigdemont i la resta d’exiliats. Això fa preveure que el judici contra els presos, si es manté l’acusació de rebel·lió, sigui un motiu d’agitació a Catalunya i un escàndol internacional. Per si no n’hi hagués prou, el PP català ha rebut un càstig severíssim que l’ha enviat al grup mixt. I, finalment, el mateix Rajoy ha perdut el poder perquè els sobiranistes catalans, només per fer-lo fora de la Moncloa, han donat suport a Pedro Sánchez, amb dubtes i sense entusiasme. Fet el balanç, Rajoy ha d’acceptar que la gestió del conflicte català ha estat, juntament amb la corrupció, la causa directa de la seva retirada, i un dels motius pels quals un ultra com Pablo Casado ha aconseguit les regnes del partit.

INICIATIVA. A Espanya li cal alguna cosa més si vol restablir algun tipus de normalitat en la relació amb Catalunya. I no serà fàcil, perquè encara que Sánchez volgués realment obrir un diàleg -cosa que encara s’ha de demostrar-, la pressió combinada del PP, Ciutadans i una part del mateix PSOE limita els seus moviments. Sánchez vol guanyar les pròximes eleccions i, per tant, correrà els mínims riscos possibles (qui sap si l’endemà no s’haurà d’asseure a negociar amb Rivera). Veurem més gestos que decisions, més paraules que fets. I no ens caurà cap regal del cel. Catalunya farà un pas endavant si té la força per fer-ho, i ara mateix, amb el sobiranisme escapçat i dividit, no sembla la millor conjuntura. Llàstima, perquè els indicadors econòmics són bons i els partits que integren el govern català podrien aprofitar-ho per reprendre el pols institucional; demostrar que, mentre la independència no arriba, els independentistes són els més dotats per administrar la Generalitat i els grans ajuntaments. Però la victòria del 21 de desembre cada cop queda més lluny i poca gent seria capaç de dir en què s’ha notat. Es fa una part de la feina -recordar la anormalitat de la situació, la injustícia dels presos i exiliats- però s’oblida l’altra: prendre iniciatives polítiques, legislar, actuar puntualment per resoldre problemes concrets (com si no en tinguéssim!). El darrer ple del Parlament, que es va suspendre, va ser un ridícul evitable. Junts per Catalunya viu una guerra interna i planteja debats fantasiosos. ERC no té líder i amb prou feines es fa notar. La CUP encara es pregunta per què no s’ha fet efectiva la República, com si els seus dirigents acabessin de sortir d’un coma. En aquestes circumstàncies, els independentistes no es poden queixar de l’últim sondeig del CEO; les seves bases continuen allà, esperant una estratègia comuna ambiciosa, però que parteixi de bases realistes. El PP no n’ha tingut prou amb el 155, però el sobiranisme no avançarà només amb els èxits de Jaume Alonso-Cuevillas i Gonzalo Boye. Necessita saber quines palanques moure i quan fer-ho. La irrupció de Casado i els judicis als presos fan preveure una tardor calenta.