Notes de campanya

PROCÉS. Xavier Trias i Alfred Bosch són homes pràctics i dialogants. Comparteixen, amb importants matisos, un model de ciutat que, per cert, no es va inventar cap dels dos. Pertanyen a dos partits que s’han conjurat a no fer-se la traveta mentre s’executi l’anomenat full de ruta. Tot fa pensar que, si l’aritmètica els ajuda, seran els primers a parlar del nou govern de Barcelona. El que passa és que l’aritmètica, si més no la que aventuren les enquestes, no acaba de clarificar la situació. Per descomptat, el bloc sobiranista no suma majoria a Barcelona, ni tan sols si la CUP entra al plenari. Però els partits contraris al Procés encara sumen menys (no es destaca prou que la suma PSC-PP-C’S, segons les enquestes, perdrà representació respecte al 2011). I al mig hi ha aquest poti-poti de Barcelona en Comú, que, seguint l’exemple d’ICV, s’aboca a l’ambigüitat a l’espera de veure quines expectatives té Pablo Iglesias a Espanya i quin escenari s’obre a Catalunya després del 27 de setembre. Per a una ciutat que s’hi juga tant, i que vol fer de capital, no tenir un govern fort és un problema seriós.

LLETERES. Jaume Collboni també és un home pràctic i dialogant, i ho és tant que últimament ha hagut de sortir Miquel Iceta per fotre una mica de canya als rivals i desmentir que hi hagi un acord del PSC amb Trias i Bosch. El PSC també està pendent de moltes coses, especialment de la situació política espanyola, que és on la seva marca s’ho juga tot; però Collboni sap que a la ciutat de Barcelona tant el seu partit com ell mateix necessiten visibilitat, i això no s’obté des de l’oposició municipal -encara menys a l’ombra d’Ada Colau, i al costat de PP i Ciutadans-. Amb alguna inversió en guarderies i una rebaixa de la T-10, diria que Collboni pactaria amb Trias la mar de content, disposat a prendre paciència i esperar el seu moment. Imaginant 2019. Si Bosch no es consolida, si el PSOE es recupera i li insufla vots, si Trias deixa l’alcaldia en mans inexpertes... Pot sonar a conte de la lletera, esclar. I, sobretot, queda una pregunta per respondre: un tripartit socialista i sobiranista a Barcelona, ¿és compatible amb el Procés?

SUFLÉS. Ada Colau, en canvi, té més pressa que ningú. En aquest país de suflés, els polítics han d’aplicar el carpe diem i treure el màxim profit d’una onada favorable, i Ada Colau, amb independència dels seus mèrits, sap que les seves expectatives responen a un determinat estat d’ànim que no s’eternitzarà. Si Colau no obté la victòria diumenge, o si no sap entendre’s amb les formacions que ha menyspreat durant tota la campanya, corre el risc de veure passar això que ara en diuen el momentum ; el complicat engranatge que l’ha portat fins aquí es pot desfer com un bolado (sembla que ICV i Podem es presentaran per separat a les eleccions del setembre, en què la CUP pujarà). Això no vol dir que l’esquerra alternativa barcelonina s’esvaeixi, però pot mutar de moltes maneres segons la conjuntura i el tipus d’eleccions. Qui demana el vot del capgirell, de l’emprenyada o del fotem-los fora no pot comptar que el seu electorat li sigui fidel. El vot rebentista és nombrós, però molt dúctil: a la república de Badalona se’l va quedar un populista com l’Albiol, per falta de competidors. I al conjunt del país la papereta indignada pot passar d’ERC a la CUP, a Podem i fins i tot a Ciutadans sense gaires miraments.