20/04/2019

El PSC es posa còmode

3 min
Miquel Iceta durant un míting recent del PSC a Badalona.

PROPOSTES. Aquesta campanya marca una etapa més en la inevitable davallada de les ideologies. Els votants se senten empesos a premiar o a castigar lideratges i actituds, davant la inexistència de models de gestió contrastats. Els problemes a què fa front la societat espanyola -que són enormes- tenen un protagonisme sorprenentment baix en la dialèctica electoral. Ni l’ombra amenaçadora d’una nova recessió, ni les limitacions d’una Constitució rovellada, ni els grans dèficits en matèria educativa, social o ambiental decidiran el resultat. Espanya és un país histeritzat per la qüestió catalana, on els votants més prudents, siguin o no d’esquerres, es troben que només el PSOE els garanteix una certa normalitat. Per situar-se al capdavant, Pedro Sánchez n’ha tingut prou no cometent errors, i prometent mà dura amb l’independentisme català (“no és no” i “mai és mai” són les seves divises, que el PSC s’ha menjat amb patates). Si guanya de manera solvent, podrà triar soci. I triarà Ciutadans, perquè és la millor manera d’aïllar el PP.

ACTITUDS. En el cas de Catalunya, les actituds també són més importants que les propostes. Al cap i a la fi, cap dels partits catalans tindrà capacitat per imposar condicions al nou govern. PP, Cs, PSC i els comuns obeiran les decisions de les seves respectives matrius, per molt que gallegin sobre la seva capacitat d’influència; mentre que ERC, JxCat i el Front Republicà necessitarien un resultat esclatant per formar una autèntica minoria de bloqueig. Segons les enquestes, l’independentisme pot treure més diputats que mai, però això potser no serà suficient per derrotar el PSC, ni per motivar-lo a desgastar-se propugnant un diàleg sense límits entre l’Estat i la Generalitat. El més probable és que el conflicte català continuï en l’actual standby a l’espera del veredicte del judici, i d’unes eleccions municipals en què sí que hi haurà una autèntica lluita pel poder a les grans ciutats catalanes.

VARIABLES. Encara que generi escàndol entre els puristes, que els líders d’ERC i JxCat defensin un diàleg sense línies vermelles és l’única opció si no volen veure’s condemnats a la irrellevància. Mostrar-se inflexible pot complaure nuclis molt ideologitzats, però cal no oblidar que Catalunya és una minoria a Espanya, i el que hi facin o deixin de fer-hi els diputats catalans depèn, sobretot, dels seus propis resultats. Els electors tenen dret a preguntar què farà ERC o JxCat amb el seu vot, però els partits també tenen dret a donar una resposta variable: si tenen uns resultats molt bons, podran ser exigents; si la por a la dreta desbocada fa que el PSC guanyi a Catalunya i contribueixi a una victòria contundent del PSOE, Iceta pensarà que el 155 no li ha passat factura i que no hi ha motius per reobrir el debat sobre el futur de Catalunya, que és gasolina per a la dreta i una font de maldecaps per a Sánchez. Posar-se en mans d’un PSC tradicionalment submís, en mans d’un PSOE acomplexat, no em sembla una bona notícia per a Catalunya. I com que estic segur que l’independentisme continuarà sent la força central al Parlament, i cada cop en més ajuntaments, el conflicte es mantindrà encès, fins que apareguin estadistes de debò.

Dit això, i per acabar de manera un xic més primaveral, està bé recordar que si el dia 28 Ciutadans pateix una bona rebregada i el PP esdevé encara més marginal, Catalunya com a país s’haurà allunyat una mica del desastre civil que tot just fa uns mesos era una amenaça certa.

stats