FREC A FREC. Ahir era la jornada de reflexió, i els que més reflexionaven -en veu alta- eren els convergents, que demanaven el vot per Twitter, mar i aire en termes gairebé humanitaris, rotllo #SaveArturMas, com si el president es jugués avui la seva carrera política. Entenc l’argúcia electoral, tenint en compte que la pole position catalana està molt disputada. No oblidem la rellevància del fet: la lluita pel podi la sostenen dues forces sobiranistes, un fet inèdit en la història contemporània de Catalunya, que mereixeria l’atenció preferent dels sociòlegs (i no dels psiquiatres, com pretén UPyD). L’abast del que està passant a Catalunya és fàcil d’explicar fent una ullada als resultats de les últimes eleccions europees: en el marge d’un sol cicle electoral, aquest país ens l’han girat com un mitjó. I no es tracta de repartir medalles, però sí que convé remarcar la transversalitat del procés i la seva fortalesa a despit dels cops que Artur Mas i el seu partit han anat rebent. El procés està per damunt de tot. La utilització de Mas com a termòmetre nacional, per part de CiU, és tan interessada com ho ha estat per part del PP i el seu entorn. Els uns volen un superheroi, els altres un dolent de la pel·lícula.

MASISME. CiU té tot el dret a exhibir Artur Mas com un dels seus actius, com també té dret a ensenyar Duran (amb tot el respecte cap a la seva ciàtica) entre poc i zero. Reforçar la presidència de Mas és el millor argument per demanar el vot indecís. El masisme és més ampli que el suport a CiU, perquè els atacs que rep el president generen certa empatia transversal. També hi ha qui vota CiU, esclar, perquè continua tenint mal record del tripartit. Però amb el vot ideològic i prou, CiU no pot guanyar. No sota aquesta crisi tan severa. Per això necessita el plus presidencial.

VOT LLIURE. Però els que creguin que l’única garantia real d’independència és ERC, perquè a ERC no hi ha un Duran, han de votar Terricabras. I els que creguin que el govern de Mas mereix un càstig perquè retalla molt i ho fa per gust, perquè és molt de dretes, han de votar Urtasun. Tots són vots pel dret a decidir i per la consulta del 9-N. I aquesta pluralitat no és un mal necessari sinó un bé a preservar. La lectura que es faci de les eleccions és important, però hem d’anar pensant en termes europeus. Què dirà demà, a Madrid, la premsa del règim? A qui li importa? Quina barbaritat poden dir que no hagin dit ja? No cal que s’esperin a demà. Si guanya ERC diran que Mas (i el procés) s’enfonsa; si guanya CiU diran que ERC perd gas i que el catalanisme opta per la moderació; en qualsevol dels casos, diran que el sobiranisme està fragmentat i, per tant, feble. Potser fins i tot diran que ha guanyat Espanya, com a les eleccions del 2012. Per favor, que cadascú voti a qui més li plagui, o a qui li desplagui menys; votem pel país que volem i pel vell somni d’Europa. Però oblidem-nos del què diran, sobretot del què diran a Madrid, perquè ja ho tenen escrit i no permetran que la realitat els esguerri la feina feta.