13/05/2012

Siguem pessimistes

2 min
Si la Generalitat impulsa una hisenda pròpia, poden passar moltes coses bones. Però per tenir èxit, abans hem d'imaginar un escenari pessimista.

POETES. Ara, quan més efervescència sentim, és el moment d'aixafar guitarres. En castellà en diuen ponerse en lo peor . En català, posar-se la bena abans de la ferida. I en qualsevol dels casos és un exercici necessari. Esclar que el pessimisme gratuït és estèril, i a casa nostra d'això n'hi ha molt. Però també és cert que de vegades ens domina un fervor pueril. "Tot està per fer i tot és possible": un vers inspirat no pot ser un programa de govern ni una estratègia de país. A la Catalunya del segle XX hem estat tan mesells com temeraris; hem actuat, doncs, de manera romàntica en massa ocasions. I ara que ens trobem davant d'un repte polític seriós -seriós de veritat- ens convé tot el realisme de què siguem capaços, un realisme sistemàtic i científic. Els poetes, els somiatruites, els opinadors de tota mena ja ho hem dit tot, ens hem queixat de tot, hem formulat greuges i aspiracions, hem ajudat a generar una massa crítica que creu de debò en l'opció sobiranista. Ara han de parlar els que en saben. Hem de posar els peus a terra i convertir un estat d'ànim en una maquinària de precisió.

PREVEURE. Siguem, doncs, els millors pessimistes. Deixem les banderes a casa, oblidem-nos de Braveheart (oblidem Mel Gibson, de passada) i preguntem al polític, l'economista, el sociòleg, el científic, el diplomàtic, quin és el camí de la sobirania i quines són les seves conseqüències. I exigim respostes sòlides, no una xifra rodona o un titular inspirat. Anticipem-nos als problemes, prevegem els riscos, acceptem que les coses no són mai com les voldríem. No donem res per sabut, no comptem amb ningú d'entrada, no esperem que la nostra raó serà percebuda com a tal. Vulguem dialogar sempre. Busquem senders alternatius. Siguem desconfiats. Preparem respostes útils a la coerció dels altres. Siguem sempre conscients de les eines amb què comptem.

ESCENARIS. Si la Generalitat impulsa una hisenda pròpia, poden passar moltes coses bones. Però per tenir èxit, abans hem d'imaginar un escenari pessimista: Artur Mas enviat als tribunals; el govern espanyol multant els insubmisos fiscals i congelant transferències; ajuntaments del PP (i potser alguns del PSC) desobeint la consigna del govern català; les agències de qualificació deixant el deute català per terra; la Unió Europea exigint respecte a la llei; multinacionals retirant inversions per por a la inestabilitat (o per pressions diplomàtiques); la brunete d'allà i d'aquí atiant el conflicte social (i si és possible, ètnic). Davant d'una aspiració democràtica que esdevé majoritària, tot això no ha de fer por, però cal preveure-ho. Ja sigui per evitar-ho, per enfrontar-s'hi o -en el pitjor dels casos- per aprendre la lliçó de cara a cites futures. Cal posar la bena abans de la ferida, fins i tot en el cas que la ferida sigui improbable. Cal imaginar un endemà i ser capaços de banyar-lo de realitat, amb tot el que això comporta. Cal, en resum, tenir l'ambició màxima i la fredor absoluta per evitar la temptació d'esperar que les coses passin simplement perquè desitgem que passin.

stats