19/05/2018

Supremacisme ets tu

3 min
Pedro Sánchez dirigint-se a una roda de premsa a la seu del PSOE.

IDENTITAT. Què és supremacisme, em preguntes, Pedro Sánchez. Segons els diccionaris, és una doctrina que proclama la superioritat d’un grup humà per raons ètniques, racials o religioses. Hi ha diversos supremacismes, però sobretot n’hi ha de dues menes: el de les paraules i el dels fets. El primer és propagandístic i es formula amb simplificacions que poden resultar ofensives, perquè una característica de l’ésser humà és formar tribus o nacions, amb trets comuns i solidaritat interna; i aquesta cristal·lització en grups ètnics, religiosos o lingüístics, tan antiga com el món, dona peu a contrastos i competència. Això pot tenir una cara amable, com passa en els Mundials de futbol, on la supremacia d’onze jugadors permet al seu país de procedència proclamar la seva supremacia sobre els seus contrincants, la qual cosa és una demostració de nacionalisme que tothom considera saludable; però també hi ha una cara perversa, que és quan un determinat grup se sent tan superior que decideix discriminar, hostilitzar o directament exterminar un col·lectiu humà que considera aliè. Aquest supremacisme és la base dels règims feixistes. Tots els règims feixistes són supremacistes. Però no tots els nacionalismes ho són.

ARIETS. Catalunya és un país amb un fort sentiment identitari de caràcter defensiu, perquè la seva història està plagada d’invasions i intents d’assimilació, i en els últims 150 anys ha experimentat successives allaus demogràfiques que, miraculosament, no han provocat conflictes ètnics seriosos, gràcies a l’esperit convivencial d’autòctons i nouvinguts, i només ha conegut fenòmens polítics de caràcter supremacista molt minoritaris, com en les faccions més radicals del separatisme dels anys vint i trenta. En canvi, l’ús polític de la immigració com a cavall de Troia del supremacisme espanyol, té una llarga tradició, força exitosa ara fa un segle, en el cas del lerrouxisme (que podríem definir com un supremacisme espanyol d’esquerres, enfront del catalanisme burgès) i més recentment el fenomen de Ciutadans, que és un supremacisme espanyol de dretes, nascut per rebentar la cohesió catalana i assegurar la primacia identitària i lingüística espanyola a l’únic territori peninsular que ha conservat la llengua pròpia amb cert èxit, malgrat les prohibicions i els atacs.

LLEI. Si anomenar supremacistes els altres és també supremacisme, aquest pecat l’hem comès una mica tots, perquè de vegades a Catalunya se’ns acaba la paciència i tenim la gosadia de denunciar els reiterats intents assimilistes que han arribat de ponent de 1714 ençà. I si bé és cert que els d’aquí hem de ser curosos en l’ús de les paraules, per respecte als nostres conciutadans, també ho és que el supremacisme dels fets és molt més nociu i d’efectes més duradors. La Constitució espanyola és un exemple de supremacisme lingüístic. La persecució de l’independentisme democràtic és supremacisme legal, i així ho va consagrar, no fa pas gaire, el president del Tribunal Suprem, quan va afirmar que la unitat d’Espanya és “fuente de derecho ”. La repressió policial dels pacífics participants en el referèndum de l’1 d’octubre és supremacisme agressiu i antidemocràtic, perquè anava contra un acte de sufragi que, a més, obeïa a un mandat del Parlament. I el càstig als organitzadors de la consulta, que fa mesos que són en presó preventiva acusats de rebel·lió sense acreditar cap actuació violenta, també és supremacisme perquè tothom sap que si no es tractés d’independentistes catalans la seva situació penitenciària i judicial seria una altra.

Què és supremacisme? ¿I tu m’ho preguntes, Pedro Sánchez?

stats