Tots mereixem un Maig

Els vells somiatruites francesos es consolen amb el record del Maig del 68. A Espanya la nova generació també vol una mica d'èpica, i hi té dret, què carai. Ara, gràcies al miratge de les xarxes socials, els joves ja tenen el seu Maig. Serà bonic i intens com el de París i tindrà -previsiblement- els mateixos efectes pràctics. Perquè les acampades es deuen a una causa justa, responen a un malestar autèntic, però no tenen un enemic clar al qual combatre. Si manés el Partit Popular, rai. Però com que mana el PSOE, les protestes ni tan sols es poden considerar d'esquerres, en un sentit estricte. Ans al contrari: tot això neix, justament, perquè els joves que se senten inquiets, descontents i progressistes ja no tenen cap on girar-se, ni què dimonis votar. Ahir resultaven patètiques les mostres de solidaritat interessada de tots els partits, del PP a Iniciativa. Tots atribuint-se la paternitat de les protestes, tots culpant-ne l'adversari. El seu joc de sempre.

Democràcia real? Romanços. El que volen els acampats és que l'Estat els doni el benestar i les oportunitats de què han disposat els seus pares. Un desig legítim, no n'hi ha dubte. Però d'un moviment tan dispers difícilment en sortirà una alternativa pràctica -és a dir, que es pugui votar-. Suposant que la democràcia real continuï basant-se en sigles, urnes i paperetes.