19/12/2010

Un canvi sense èpica

3 min
Que el canvi polític no vagi acompanyat d'èpica no ha de preocupar Artur Mas, al contrari: el que l'hauria d'inquietar és que la gent el veiés com un mag.

novetat . Quim Monzó va escriure que les coses haurien de començar sempre i no continuar mai, i aquesta aspiració tan enraonada també serveix per a la política, encara que les circumstàncies no ho justifiquin. És a dir, tant és que els que governen ho facin bé: al cap d'uns anys, la idea de substituir-los resulta atractiva per higiene democràtica o per les ganes de veure cares noves. Si a sobre el govern ho ha fet malament, i la situació econòmica és desastrosa, el gust pel canvi esdevé irrefrenable i es produeix de forma prematura. I, malgrat tot, quina diferència d'esperit, entre el canvi del 2003 i el que estem vivint aquests dies! CiU ha recuperat el poder, i ho ha fet per un desig molt majoritari dels votants, però al carrer no hi ha ni eufòria ni la infantil efervescència que sembla anunciar una nova albada. La satisfacció és serena, realista i, en alguns casos, resignada. Venim d'una gran decepció, i a més la crisi econòmica castiga, i són molts els escèptics que creuen que un simple canvi de president no és cap solució. Però això no ha de preocupar Artur Mas, al contrari: el que l'hauria d'inquietar és que els ciutadans el veiessin com un mag capaç de redreçar la situació en un pim-pam, només perquè sí, perquè we can .

Tinell . L'Artur Mas ho té tan clar que dijous va reunir el seu grup parlamentari, va interrompre les rialles i les abraçades, i els va dir que es preparessin per a un mandat complicat i dur. Quina diferència respecte al 2003, quan el primer tripartit va arribar al poder revestit d'èpica i prosopopeia. Els tres partits de l'esquerra catalana van firmar l'acord al Saló del Tinell (en Carod, per si no n'hi hagués prou, va aparèixer amb un branquilló d'olivera), i ens van convèncer que, més que estrenar govern, entràvem a l'era d'Aquari. Assistíem a un canvi de cicle, tornaven els bons, tot aniria bé, començava la primavera. "El desembre congelat, confús es retira", va citar Maragall en el seu primer discurs com a president. Massa supèrbia per a un govern que encara no havia demostrat res. Al cap dels anys, la decepció va ser proporcional a aquelles expectatives. Passat el 28-N, la sensació de fracàs de l'esquerra en el poder està consolidada i trigarà a dissipar-se. Bons consellers com Nadal o Tresserras han de veure com els seus encerts queden sepultats pel balanç de conjunt.

Si enlloc del Paradís ens haguessin promès eficàcia i rigor, les coses els haurien anat millor. I és una llàstima, perquè l'experiment de 2003-2007 tenia, pel cap baix, dues coses bones: una, que arraconava el PP a la perifèria política i ideològica. Dues, que valors tradicionalment menyspreats per l' establishment , com l'ecologisme o el sobiranisme, tenien l'oportunitat de demostrar que podien integrar una proposta de govern.

la mesa . Aquesta oportunitat s'ha esvaït i l' establishment torna a tenir el poder; de moment, el té a la mesa del Parlament. CiU, PSC i PP (els partits "del seny", com ha dit l'admirat Jordi Barbeta) s'han posat d'acord per evitar que les minories empipadores es facin notar més del compte. I heus aquí que el PP, el partit d'Esperanza Aguirre i Paco Camps, el partit de l'anticatalanisme com a mercaderia, ha obtingut de CiU el premi que sens dubte mereix pel seu resultat electoral. Un resultat que cal relativitzar (la UCD també tenia 18 escons el 1980) però que no deixa de demostrar que Catalunya té un problema de cohesió almenys tan seriós com el d'Espanya.

stats