Unitat antirepressiva

TONI SOLER
TONI SOLER Periodista

EMBAT. Les piulades són més útils que els articles d’opinió quan l’acceleració dels temps polítics és tan aguda. Primer pensava escriure sobre la investidura fallida de Turull; després, de la bufetada de l’ONU a la justícia espanyola; després, de la ignominiosa decisió de mantenir Quim Forn a la presó. Tot ha hagut de passar avall perquè cada dia hi ha un motiu d’indignació i de lament. Ara tocaria escandalitzar-se pels empresonaments, per la bàrbara satisfacció amb què han estat rebuts a l’Espanya majoritària, per la vigorosa reacció al carrer, que ens retorna un bri d’esperança. Però s’imposa una reflexió més fonda sobre la crisi sistèmica que ens amenaça. Davant de la magnitud del drama, cal fixar-se en la big picture i en el llarg termini. L’embat antidemocràtic és massa gros per pensar que s’hi podrà fer front sense la unitat efectiva de tots els que rebutgen el 155. Ara que la CUP ha “passat a l’oposició” no hi ha dubte que la majoria independentista al Parlament, si bé és real, no es mostra operativa, i cal obrir-se a totes les opcions que poden impedir que el segrest de les institucions es cronifiqui. Si ens omplim la boca dient que aquest embat no afecta només els independentistes, sinó tots els demòcrates, això ha de tenir un reflex real i tangible.

SUMAR. La fotografia dels dirigents de JxCat, ERC, la CUP i els comuns envoltant el president Torrent és una imatge potent, però d’una gran volatilitat si no es tradueix en un pla d’acció concret. No pot ser una mera aliança defensiva; hauria de permetre la confecció de majories estables i permanents a les principals institucions del país. Estaria molt bé, com reclamava Xavier Domènech, que el PSC s’hi pogués afegir; però Iceta i els seus companys estan massa preocupats per les urpades electorals de Ciutadans. D’altra banda, el socialisme catalanista de debò el representa Ernest Maragall, i ell té clar quin és el seu lloc. Tant de bo la seva saviesa i la força del seu cognom tinguin un protagonisme superior en l’etapa que s’inicia.

No es pot renunciar a la suma. No només per una qüestió numèrica, sinó també perquè l’independentisme ha de demostrar que té una capacitat de captació, d’empatia, de porositat, superior a la del bloc unionista. És imprescindible teixir aliances i aïllar els còmplices de les togues i de les porres; substituir la imatge de la divisió per la de la nació diversa.

MAJORIA. Evidentment, és possible investir un president independentista només amb JxCat i ERC (si Puigdemont i Comín cedeixen els seus escons). Però, ¿n’hi hauria prou amb un govern sense majoria absoluta, empresonat entre el seu discurs i la crua realitat de la repressió, per fer front a l’ofensiva espanyolista? El meu parer és que cal una base més àmplia, i tots sabem que els únics receptors possibles d’aquest missatge d’unitat són els comuns. Cal una majoria nacional antirepressiva, i per fer-la possible cal debatre-ho tot, des del nom i la filiació del futur president, fins a les polítiques d’immediatesa i el debat constituent sobre quin ha de ser el futur polític de Catalunya, partint de bases que fa uns anys es donaven per assumides però que avui estan en qüestió: democràcia, nació catalana, drets civils, llibertats col·lectives, horitzó republicà. I, per damunt de tot, lluita diària, obsessiva, incansable, per la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Aquest objectiu demana una certa dosi de grandesa i generositat de totes les parts implicades. I voldria poder dir que la recompensa pagarà la pena. Però és més exacte dir que els riscos de les alternatives són inassumibles.