18/04/2020

‘Unorthodox’

3 min
‘Unorthodox’

CALLAR. Miro una sèrie molt recomanada sobre els hassids de Brooklyn, i penso que m’agradaria que el gran derrotat en aquesta batalla (ai, se m’ha encomanat la verbositat militarista del govern espanyol) no fos només el covid-19, sinó el pensament ortodox. El comportament ortodox, més ben dit. Si alguna cosa bona tenen les desgràcies és que ens desguitarren, fan trontollar els fonaments sobre els quals abans reposaven filosofies i conviccions. El fet de fracassar enfront l’empenta imbatible de la natura ens ha d’ensenyar, als éssers humans, governants i governats, a no confiar en fórmules màgiques inamovibles. Se sent a dir a les xarxes i a les televisions: “Calleu tots i que parlin els científics!” Però el món que ve, ja sense el virus, no el posaran a to (només) els científics, sinó que ho faran, si ens descuidem, els poders fàctics de sempre, els lobis amb capacitat de coerció. El format podrà ser més o menys democràtic -a la Xina o a Rússia no els cal, però a Europa sí- però el fons vindrà determinat pel poder dels quatre o cinc gegants que hagin resistit l’embat de la recessió, amb el suport probable de partits encarats vers l’autoritarisme, que hauran tret profit de la por i de l’instint conservador que tots expel·lim quan van mal dades.

IGNORANTS. Si tothom parla és un guirigall i se sent més a qui més crida, a qui diu les bajanades més atrevides. Però si tots callem el nostre silenci pot ser definitiu. Parlem, doncs. I encara millor: escoltem, llegim, informem-nos, reflexionem, i fem-ho com a ignorants que necessiten omplir-se de referències i conceptes. Oblidem els principis. Rebutgem la coherència. Deixem de presumir de dècades de militància en un sentit o un altre. Donem una oportunitat al canvi d’opinió, a l’heterodòxia. Siguem d’esquerres o de dretes d’una manera diferent. No tinguem por a les paraules maleïdes. Que el conservador es plantegi -només plantejar-s’ho, a veure què passa- augmentar el deute públic. Que el postcomunista revisi què pensa de la concertació público-privada. Que el liberal fantasiegi amb la renda mínima per la pobresa. Que l’espanyolista pensi si no hauria estat millor que la Generalitat tingués poder polític real per afrontar la crisi. Que l’independentista es pregunti si els problemes globals no demanen una governança coordinada de territoris veïns. Etcètera.

LLIÇONS. El pensament ortodox és còmode perquè és immutable i no està subjecte a revisió. Tradicionalment, els qui canvien de parer són blasmats com a incoherents o oportunistes. Un carnet de partit expedit fa 40 anys llueix com una medalla. Però són lleialtats no correspostes per la realitat. Ara que estem davant d’un autèntic canvi de paradigma, tenim l’oportunitat de treure’ns les cotilles ideològiques i ser intel·lectualment lliures, lliures de debò, sense l’esclavatge de ser, cadascú, la imatge que ha projectat fins ara; escoltar l’altre sense el prejudici previ de saber de quin peu calça, revisar el que semblava irrevisable, escopir sobre els axiomes, llençar al foc les lliçons de la Història. Quin alliberament, quin despertar tindríem, si ens enfrontéssim a la crisi amb el cap buit de prejudicis, com la canalla (que, per cert, ja hauria de ser al carrer jugant, per torns, amb la mateixa disciplina amb què els hem confinat fins ara). Quines ganes de recuperar la vida, l’aire lliure i el debat sincer i obert, sense els compartiments estancs que un dia vam fabricar per la nostra por a canviar de parer. ¿Haurà calgut una pandèmia per obtenir aquest goig?

stats