17/11/2018

Ho acabarà essent

3 min
Ho acabarà essent

BLOQUEIG. En una conjuntura de molta cridòria i poc raonament, Joaquim Nadal ha volgut prendre la paraula després que, segons diu, alguns amics li retraguessin el seu silenci i el seu escepticisme sobre la situació política. Ell s’escuda en la seva llarga i productiva trajectòria en la vida pública, i en la incòmoda sensació de sentir-se sospitós tant davant de l’independentisme més abrandat com d’una part dels seus antics companys del PSC. En qualsevol cas, Nadal no s’ha limitat a explicar el seu diagnòstic en el llibre Catalunya, mirall trencat (Pòrtic), sinó que ha gosat formular un dodecàleg de propostes concretes per desencallar la situació, la qual cosa, en els temps que corren, no deixa de ser un atreviment que cal agrair. L’atzucac actual no només resulta eixorc, sinó també dolorós, i correm el risc que no desemboqui enlloc i ens instal·li en un escenari de conflicte crònic que ni Catalunya ni Espanya no es poden permetre.

CULPES. En l’exposició de motius, Nadal no es limita al curt termini, sinó que com a bon historiador busca l’arrel dels problemes en l’evolució del catalanisme polític. En parlar del Procés i de la concatenació de fets que van portar al punt crític de la tardor passada, Nadal fa un repartiment de culpes que segurament tothom (i jo també) considerarà qüestionable; però el to del relat dona a entendre el que el mateix Nadal ha dit en posteriors entrevistes, és a dir, que qualsevol catalanista com ell, observant el que ha passat i el que és previsible que passi, “acabarà essent independentista”. És una afirmació més resignada que entusiasta, perquè Nadal comprèn la magnitud del repte i el patiment que pot representar, atesa la complexitat catalana i la dinàmica repressora de l’Estat.

PROPOSTA. La “proposta per desencallar” de Nadal, però, és més aviat prudent: es basa en un reconeixement mutu dels errors comesos, l’alliberament dels presos, la suspensió de les accions judicials, l’aplicació íntegra de l’Estatut, la renúncia a la unilateralitat i un finançament just. Això no és ben bé una proposta política de futur sinó, per dir-ho en termes bèl·lics, un acord per a un alto el foc que restableixi la normalitat institucional a Catalunya. Si el llegim estrictament així, és un acord desitjable. El problema és que a) l’independentisme l’interpretaria com una renúncia (o, si més no, un ajornament), b) l’Espanya majoritària, al contrari, ho veuria com una concessió indigna, que s’hauria de compensar amb una renúncia definitiva de tota vel·leïtat secessionista, i c) l’aplicació pràctica dels acords dependria del govern espanyol, els incompliments del qual són la causa directa de l’esclat independentista dels últims anys.

Els últims tres punts de la proposta són més agosarats: acord per “desplegar bilateralment els mecanismes de consulta”; “possible desenvolupament d’un mecanisme semblant a la Llei de Claredat del Canadà”; i finalment garantir que qualsevol referèndum serà pactat i avalat internacionalment. Aquest triple objectiu, un cop descartat l’unilateralisme, queda en mans de la voluntat del govern espanyol, i les tres principals forces polítiques de l’Estat (PP, PSOE i Cs) no s’hi avindran mai, si no és per evitar mals majors. Però propostes com les de Nadal no depenen de la bona voluntat de l’inquilí de la Moncloa, sinó de la força que tingui Catalunya per fer-se escoltar. Potser la tindrà quan Nadal i tots els que pensen com ell “acabin essent independentistes”. Mentrestant, benvinguda sigui la seva aportació a un diàleg cada cop més difícil i més necessari.

stats