El conflicte inevitable

CIUTADANS. Anem cap al conflicte. Potser hi haurà Govern, però no podem fer veure que no ha passat res mentre hi ha gent a la presó o a l’exili, mentre l’autonomia està en suspens. El bloc del 155 -el PP, Ciutadans i el PSOE- està jugant amb foc, i algunes ments lúcides dins d’aquest conglomerat, gent que s’estima Espanya, ho veuen i ho temen. Si continuen utilitzant Catalunya com a element de pirotècnia electoral es cronificarà la crisi constitucional. Però com que el PP està en descomposició i el PSOE està en coma, els crits d’Albert Rivera s’enlairen amb facilitat i ofeguen qualsevol opinió matisada. Ciutadans és el partit de la testosterona i de l’a por ellos. Es comporten com el Front Nacional a França i com els serbis a les noves repúbliques balcàniques. Sembla que a Espanya això els afavoreix, la qual cosa demostra en quin punt de depressió està Espanya; però a Catalunya aquest to amenaçador i permanentment irritat els marca un sostre i els allunya del centre de gravetat del país, que és més o menys espanyol, però sobretot és profundament català. Inés Arrimadas podria haver intentat captar vot moderat, però ha preferit ser la princesa de Tabàrnia, condecorar guàrdies civils, assenyalar mestres i menysprear els símbols col·lectius -és a dir, regalar-los als sobiranistes-. L’únic motor de Ciutadans és la destrucció de la personalitat nacional. O sigui que només tindran poder a Catalunya per la via de la repressió, com li passa ara mateix al PP d’Enric Millo.

DIÀLEG. La bona notícia és que Ciutadans difícilment podrà governar Catalunya. La dolenta és que mentre Ciutadans tingui la força que té, qualsevol temptativa de diàleg intern sembla condemnada al fracàs. No es pot parlar amb qui et voldria a la presó. El cert, però, és que hi ha altres obstacles al diàleg. La crisi d’identitat del PSC (que actua només pendent del que fa Ciutadans) i la indefinició perpètua dels comuns es veuen agreujades pel fet que el sobiranisme ha triat un candidat a president que només creu en el diàleg dels independentistes amb ells mateixos. Quim Torra, de qui diria que és una bona persona, i un home culte, és també el representant d’un nacionalisme romàntic que pot sobreescalfar el nucli sobiranista però difícilment esgarraparà vots nous per a la causa republicana. Deixant a part que Torra ha assumit en primera persona el caràcter delegat i provisional de la seva presidència, la qual cosa ens indica que -si la CUP ho vol- ens enfrontem a un altre període d’interinitat, amb més d’un desenllaç possible a la tardor, quan tingui lloc el judici als presos polítics catalans.

DISTRACCIÓ. Encara que Torra hagi parlat d’implementar el resultat de l’1 d’octubre, estaria bé que tothom sabés que de moment no hi haurà República ni pre-República. Si la Generalitat ja tenia clar el 27 d’octubre que no tenia les eines per fer actes de sobirania efectiva, encara menys podrà ara, després de sis mesos de 155. El que sí que hi haurà és conflicte, i no tant per l’estratègia dels independentistes com perquè el govern espanyol ha decidit que reprimir i engarjolar dissidents dona vots, mentre que donar la veu als catalans dona disgustos, com el 21-D; i que mentre duri aquest trist espectacle els espanyols penjaran banderes als balcons, com si haguessin derrotat heoicament un enemic estranger, i no prestaran atenció a la resta de problemes de l’Estat, que són molts i gravíssims. El general Primo de Rivera va fer el mateix el 1925. En aquella ocasió, però, la distracció van ser els marroquins.