Contra la unitat
MÀSCARES. Dissabte en aquest diari David Fernàndez constatava que amb el virus ens haurem de posar mascaretes, però abans hauran de caure moltes màscares (“la màscara de la indiferència, de la covardia i de l’autoengany”) i la gran màscara que ens impedeix de contemplar amb tota la cruesa la crisi sistèmica de la qual el covid-19 és tant o més efecte que causa. Tenim tantes ganes de recuperar les sensacions primàries -les abraçades, l’aire lliure i la mobilitat- que podem fàcilment caure en la temptació de conformar-nos amb una “normalitat” que és el gran problema, per no dir el gran virus. Voldria creure que les ments més preclares i els esperits més generosos -també dins del capitalisme- ho veuen igual i estan intentant pensar en el llarg termini, i no en superar aquest sotrac com si fos l’enèsim cicle recessiu que precedeix una recuperació fulgurant. Si la pandèmia té a veure amb la sobreexplotació del planeta, la globalització anàrquica i l’egoisme camuflat sota la màscara de l’ultraliberalisme, aquesta qüestió no l’han d’abordar només els científics; és la gran tasca de la nova generació de polítics, economistes i pensadors de totes les ciències socials.
DRETA. Encara em pregunto com reaccionarà la gent, especialment a Europa, davant d’aquesta calamitat. En termes generals, la desgràcia ens torna conservadors i egoistes, porucs i poc inclinats a la gestió comunitària. ¿Es produirà, doncs (o seria millor dir que es consolidarà), un gir a la dreta? ¿Una dreta nacionalista, populista, partidària de l’ordre i de l’autoritat?
O, pitjor que això, ¿podria ser que aquesta dretanització es produeixi de forma sigil·losa, com un virus infecciós? És a dir: no cal que el PP i Vox governin a Espanya, si el PSOE i Podem accepten amb naturalitat que el símbol de l’Estat sigui un rei corrupte vestit de soldat, i que l’exèrcit patrulli per Pamplona fent sonar l’himne d’Espanya per megafonia. Els militars fan rodes de premsa, el govern espanyol recentralitza el poder, els seus lacais perifèrics fan el que poden per soscavar el poder autonòmic, i per suavitzar-ho tot Pedro Sánchez fa servir la mascareta de la unitat, aquesta vella trampa que per aquests verals coneixem tan bé.
VOTAR. M’agradaria pensar, però, que la pandèmia pot tenir un efecte contrari al previst, perquè si alguna cosa ens ha demostrat és que necessitem un sector públic fort, amb una sanitat ben dotada, que no deixi ningú enrere, i una xarxa de prestacions sense la qual el lema Este virus lo paramos unidos esdevé una broma hipòcrita. També voldria pensar que, a Catalunya, per enèsima vegada, ha quedat demostrat que l’autonomia no és una eina prou eficaç per resoldre els problemes de la gent, i que l’única opció que ens dona l’Estat és l’obediència, camuflada també per la mateixa mascareta de la unitat, i que ens hem d’empassar una gestió llunyana i erràtica, i possiblement deslleial, i el rei fent el soldadet, i els presos polítics confinats a les cel·les per la pressió del Tribunal Suprem. I com que per desgràcia aquí tothom té sentit de país però no del mateix país, Ada Colau i els alcaldes del PSC fan la pinça amb el rei soldat i amb el president monàrquic, carregant contra la Generalitat quan toca però llançant floretes a Madrid tant si toca com si no. Per tant, de cara al dia1 després de la pandèmia, jo no demanaré unitat, ni cap altra màscara; jo el que demanaré és democràcia, i grans onades de vots per als partits que demanin un poder públic català sobirà, i un sector públic català digne dels seus usuaris.
