El deure de decidir

'UTI ROGAS'. L'exercici del vot és una eina de seducció irresistible. És la democràcia en la seva formulació més íntima i directa. "Que parli el poble!", diem, i ens quedem tan amples. Però en les societats modernes la presa de decisions respon a mecanismes complexos. El poder s'exerceix per via delegada i el poble parla a través dels seus representants, o bé es pronuncia en referèndum en casos excepcionals. Però el poble no formula solucions, sinó que accepta o rebutja una proposta prèvia . Als comicis de la República romana no es votava sí o no , sinó UR -uti rogas [tal com proposes]- o A - antiquo [prefereixo seguir com fins ara]-. El poble decideix, però espera abans una proposta concreta dels seus representants. És cert que a Catalunya, l'11 de setembre, la ciutadania va agafar per un moment les regnes i va accelerar els temps. Però ara els polítics tenen no només el dret, sinó el deure de decidir, és a dir, de formular propostes concretes, avaluables i factibles, abans de sotmetre-les a la decisió final de la ciutadania.

AVENTURES. És comprensible que la il·lusió del procés vigent desperti la impaciència dels que s'han cansat d'esperar. Però no s'ha de tenir pressa per convocar el referèndum d'autodeterminació, perquè seria com començar la casa per la teulada. Si preguntem de seguida als ciutadans, els farem triar entre una realitat tangible -el marc constitucional- i una entelèquia que encara no té cap base jurídica -l'estat propi-. En aquestes condicions, no seria estrany que una part de la ciutadania es mostrés reticent davant d'una opció amb massa incerteses. El més raonable seria que la futura majoria sobiranista del Parlament definís un objectiu i una metodologia, que en construís la carcassa i la sotmetés a la prova del cotó de les instàncies europees. Només després d'aquest procés, els ciutadans haurien de dir-hi la seva, confrontant dues opcions igualment definides. A Espanya la Constitució del 1978 es va fer així, i per això va tenir tant de suport; perquè la monarquia democràtica ja estava consolidada i l'alternativa era l' antiquo , és a dir, el franquisme.

A LA CARTA. De passada, aquest procés de negociació previ obligaria els partits catalans a ser més precisos en les seves propostes. Darrere el "dret a decidir" s'hi amaguen concepcions molt diverses del futur encaix polític de Catalunya; o encara pitjor, no s'hi amaga res de res, perquè algunes formacions -el PSC, i en part Iniciativa- tenen dissensions internes que els impedeixen verbalitzar quina és la seva meta. Per això els ecosocialistes han proposat un referèndum a la carta que inclogui tres opcions (independència, federació, statu quo actual), cosa que només serviria per afeblir qualsevol de les tres opcions. Però el pitjor és que ni ICV ni el PSC són capaços d'explicitar per quina d'aquestes opcions demanarien el vot. I això suposa transferir als ciutadans una responsabilitat que pertany als partits. La sobirania de Catalunya estarà al centre del debat durant la pròxima legislatura, i qui no tingui una posició clara en aquesta qüestió quedarà en desavantatge durant molt de temps.