Una diarquia possible

RESPOSTA. Poc abans que es fes pública la sentència del Procés, reivindicava en aquest mateix espai una gestió de la resposta política en forma de diarquia: una acció de govern proactiva, dirigida al conjunt del país, i amb la mira posada en la negociació amb l’Estat. I a nivell de carrer, “una resposta ciutadana, tan decidida com no-violenta, perquè aquesta negociació sigui inevitable”. Què ha passat després de la sentència? La diarquia efectivament s’ha produït, però sense coordinació, no ja entre govern i carrer, sinó dins del mateix govern i els partits que li donen suport. La proximitat de les eleccions, la solitud del president Torra, la difícil defensa de l’actuació policial i les contradiccions en els discursos tant de l’univers postconvergent (JxCat, PDCat i l’entorn de Puigdemont) com d’ERC, en què Aragonès, Torrent i Rufián semblen defensar agendes diferents, han impedit que hi hagi una resposta institucional forta i unívoca.

CARRER. Al carrer també hi ha hagut polifonia, i les tradicionals manifestacions pacífiques i multitudinàries han tingut un contrapunt gairebé revolucionari, amb un seguit de demostracions d’ira popular que, per molt justificades que estiguin, es consumeixen amb la mateixa rapidesa que les flames als contenidors, i són difícilment sostenibles en el temps. El Tsunami Democràtic, després de l’èxit inicial a l’aeroport del Prat, s’ha mantingut en segon terme, però acaba d’anunciar un seguit d’accions “sorpresa” per a les pròximes setmanes; el seu impacte està per veure, però s’empara en una bona logística i una demostrada capacitat de mobilització. La resposta ha sorprès molts analistes, però és una conseqüència lògica de l’1 d’Octubre i la repressió posterior: la revolta dels somriures només és recordada per fer-ne befa. Les condemnes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez s’han girat contra els seus carcellers. La indignació és tan transversal que el Madrid de tradició dirigista és incapaç de comprendre-la. Pedro Sánchez, ofès per la mala rebuda a l’Hospital de Sant Pau, on va anar a visitar només els seus ferits, acusa els facultatius de rebre ordres de la Generalitat. I la veritat és que ni la Generalitat ni els partits que hi governen tenen la força ni l’autoritat per teledirigir les protestes. Només poden -si són prou hàbils- aprofitar-se’n per convèncer Madrid que sit and talk és l’única opció possible.

OPORTUNITAT. El substrat anarcoide del moviment ciutadà sedueix sectors de la societat catalana, com en altres moments de la nostra història. Però seria contraproduent que s’imposés el relat antipolític que porta setmanes agitant les xarxes, assenyalant “traïdors” i “botiflers” dins del mateix front sobiranista, demonitzant la resta del país i blasmant qualsevol temptativa de diàleg com si fos sinònim de reculada, rendició o llirisme, un neologisme que ha fet fortuna. Soc dels que creuen que els fets dels últims dies han ampliat el perímetre del sobiranisme, han creat nous sobiranistes atrets per un discurs de radical defensa dels drets polítics i ciutadans. Un discurs que ha identificat l’Estat amb la negació del diàleg. Les enquestes apunten a un resultat de rècord per als tres partits independentistes a les eleccions del 10-N i tot aquest capital polític s’ha d’aprofitar, no pas per substituir les mobilitzacions al carrer, sinó per reforçar la paret mestra del que ha de ser la força central i insubstituïble de la política catalana; la força que, quan arribi el moment idoni-i sé que detectar-lo no serà fàcil- ha de donar resposta als grans reptes que vindran. Amb el carrer no en tindrem prou, tot i que sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser.