El doble fracàs

PRAT. La reivindicació catalana va rebre, durant el segle XIX, els qualificatius de particularisme o regionalisme. En general era una reivindicació regeneracionista. Però el fracàs de la Primera República va donar ales a una formulació més identitària. A finals de segle, Prat de la Riba va fer un pas endavant terminològic amb la seva cèlebre divisa “Catalunya és la nació, Espanya és l’estat”. Més d’un segle després, tant Catalunya com Espanya s’han revoltat contra aquesta dissociació: la part majoritària del catalanisme desitja ser també un estat. I Espanya reivindica el seu caràcter de nació “única i indivisible”, com estableix la Constitució. Però els últims anys revelen que aquesta dialèctica es troba a les portes d’un fracàs integral.

CATALUNYA. Les aspiracions catalanes i espanyoles s’han revelat excloents i condemnades a afeblir-se mútuament. És l’etern empat del qual tot sovint es parla: ni Catalunya és prou forta per trencar Espanya, ni Espanya prou forta per assimilar Catalunya. Després de tres dècades d’autonomia i de consolidar internament la percepció del seu perfil nacional, l’independentisme ha aconseguit en els últims anys una força popular inèdita que li ha fet pensar que, per la via estrictament democràtica, podia esdevenir un estat; una aspiració que ha topat amb la freda realitat de la política. Sense força coercitiva ni suports diplomàtics és molt difícil alterar una frontera. Catalunya, per esdevenir un estat, troba a faltar precisament les eines d’un estat. El conflicte esdevé irresoluble. Però, a més, l’enfrontament directe amb Espanya ha obert esquerdes en l’esperit nacional del país. Molts catalans que expressaven una adhesió més o menys sincera a la idea catalana de nació s’han sentit amenaçats, i han estat víctimes fàcils de les campanyes de la por i la propaganda dels aparells de l’Estat. Com a resultat, Catalunya continua lluny del seu objectiu d’esdevenir un estat i, per contra, la seva cohesió nacional s’ha vist afeblida.

ESPANYA. El preu que està pagant Espanya no és menor. La cèlebre desafecció catalana ha esdevingut desconnexió mental per a una gran massa de catalans, que fa ben pocs anys abraçaven el regeneracionisme o el federalisme i ara, després de la furibunda reacció de l’Estat, estan desencantats d’un projecte espanyol que abans semblava reformable. El patriotisme cridaner de Vox, el PP i Ciutadans no fa que Espanya sigui més nació; ans al contrari, és una mostra de feblesa. Per altra banda, per combatre l’independentisme Espanya ha posat en joc els grans pilars de la seva estructura. La monarquia, la judicatura, la diplomàcia, les forces de l’ordre, els grans mitjans de comunicació i les elits econòmiques i financeres han actuat de forma implacable, amb joc brut, amenaces i repressió contra una part de la seva teòrica ciutadania. Catalunya ha esdevingut un enemic exterior, com el que els països febles inventen per cohesionar-se. Espanya, doncs, és ara més feble no només com a nació sinó també com a estat.

UTOPIA. Davant d’aquest doble fracàs, s’imposa un objectiu tan utòpic com inevitable: Catalunya i Espanya han de dialogar, primer internament i després l’una amb l’altra, potser amb una mediació activa, per tal de trobar una fórmula que superi la dicotomia de Prat de la Riba -la Catalunya nació i l’Espanya estat-, que no satisfà la complexitat de dues realitat territorials que, més enllà de qualsevol debat, estan condemnades al veïnatge i a la complicitat política en el marc de la Unió Europea.