El drama o la farsa
DURAN. Divendres a la nit Twitter bullia a causa del fracàs de la trobada entre Mas i Junqueras. L'acord de legislatura, amb referèndum inclòs, es donava per fet a la premsa i a les xarxes socials, i per tant la sorpresa final va ser majúscula. De seguida va córrer la brama que Mas i Duran havien tingut una reunió prèvia, i que el democristià havia dinamitat el principi d'entesa. Costa saber-ho, perquè encara que les reticències de Duran són conegudes, també ho és que els convergents solen culpar el seu incòmode soci de tot allò que els surt malament. Per altra banda, a CDC no tothom està d'acord amb el timing apressat que exigeix Oriol Junqueras. I el president Mas, que encara s'està llepant les ferides, ja no està en posició d'imposar el seu criteri by the face , com diria un castís. Resumint: tot i l'aritmètica propícia, el sobiranisme no pot avançar amb la fermesa del setembre passat, perquè el partit que l'ha de liderar està estabornit, no té confiança. Vol i dol.
JUNQUERAS. Els negociadors d'ERC no estan gaire contents de com han anat les converses; troben que al bàndol convergent hi havia massa dubtes i poca concreció. És curiós de veure com els republicans, que sempre han passat per ser els eterns adolescents de la política catalana, presumeixen ara de la seva unitat interna i de l'hiperlideratge d'Oriol Junqueras, a qui ningú no gosa corregir ni una coma (llàstima que al Congrés dels Diputats mantinguin la línia de l' agitprop efectista, impropi del primer partit de l'oposició). Una altra curiositat és que els dos principals partits del nacionalisme històric, l'un d'esquerres i l'altre no, es barallin pel referèndum d'autodeterminació i, en canvi, es posin d'acord tan de pressa en la necessitat de reduir les retallades i modificar la política d'ingressos a través dels impostos. La política -i l'economia- són matèries molt líquides!
'KEEP CALM'. Sempre hi ha la possibilitat que estiguem assistint a una obra de teatre magníficament representada, com ja va passar en les negociacions que van conduir al primer tripartit, amb actuació estel·lar de Puigcercós i Benach desfullant una margarida imaginària. Divendres mateix Oriol Pujol va piular " Keep calm... and to be continued ". I Josep Bargalló va reblar el clau amb el nostrat "De pressa i bé, mai s'avingué". Potser sí que tant els uns com els altres necessiten donar la sensació que ho han fet gruar molt, que ha calgut superar molts esculls, que no s'ha cedit a la primera de canvi. Però entre la farsa i el drama no hi ha tanta distància. Les pretensions de CiU no són tan forassenyades -ajornar la decisió sobre la data de la consulta a finals del 2013, per veure com han evolucionat la política i l'economia-, però Junqueras, poc amic de les sorpreses d'última hora, tem que l'hagin volgut acorralar, ara que el debat d'investidura ja té data. Tem sobretot que tot això sigui una simple maniobra dilatòria. I no està disposat a compartir el desgast d'un any complicat sense tenir garantida la recompensa. Vejam el segon acte.
