07/04/2018

Un duel de complexos

3 min

ALTERITAT. Si es fes un estudi sobre els personatges més odiats pels espanyols en el present segle, estic força segur que el podi l’ocuparien tres catalans, que han encapçalat aquest trist rànquing de forma consecutiva: Josep-Lluís Carod-Rovira, Artur Mas i Carles Puigdemont. És un cas digne d’estudi. A la majoria de països l’odi es dirigeix contra l’estranger. En el cas espanyol, fa la sensació que els catalans han adquirit aquest estatus. L’independentisme buscava una ruptura política i no emocional; però s’ha trobat justament amb el contrari. S’ha consolidat una alteritat catalana. Això explica l’infame crit d’“A por ellos ”, i la proliferació de banderes espanyoles als balcons de les principals ciutats de l’Estat. Això, a Londres, només va passar després de la derrota de Hitler o la reconquesta de les Malvines. A Espanya, a falta d’un autèntic èxit nacional (futbol a part) o d’una victòria militar, l’exhibició rojigualda celebra la repressió policial, política i judicial sobre una part de la població -totalment desarmada- i reivindica l’orgull nacional enfront de sentiments identitaris pacífics, que es consideren, ras i curt, una traïció.

COMPLEXOS. No és una qüestió política, sinó sentimental, d’amor propi. Només així s’explica que tot un Arcadi Espada compari l’alliberament de Puigdemont amb el desastre de 1898. Espanya és un país poderós però encara és presoner dels seus complexos i les seves oportunitats perdudes. Un país segur de si mateix no hauria tingut una reacció tan histèrica davant d’un conflicte territorial que no ha estat precisament un estirabot, sinó un procés llargament covat a base de desavinences, injustícies i greuges. Ja fa més d’una dècada que Enric Juliana parlava del català emprenyat. En fa dotze de la reforma de l’Estatut que mig Espanya va acollir com una agressió. En fa vuit de la sentència del Tribunal Constitucional. En fa sis que Artur Mas va demanar el concert econòmic. Hi ha hagut temps de sobres per fer política; però, com he dit, la qüestió no és política, sinó d’amor propi. La transacció és el pitjor pecat per a la mentalitat de la hidalguía. El fet que allò que a Catalunya s’anomena pactisme a Espanya es conegui com a pasteleo o, encara pitjor, chantaje, és un resum perfecte de dues manera d’entendre la relació entre forces oposades.

PUIGDEMONT. A Catalunya el debat també és emocional i també té a veure amb els nostres propis complexos i inseguretats. El complex d’un país que no ha entès mai del tot el que és el poder. La inseguretat d’un país que fa segles que viu amb la por a l’absorció o la dissolució. No som prou febles per desaparèixer, però tampoc prou forts per esdevenir un estat. Hem de conviure -ep: dins i fora de Catalunya- amb un projecte identitari expansiu, que ens mira com un cos estrany, com una anomalia. Està prou demostrat que l’estat espanyol no farà cap pas per resoldre la situació catalana si no s’hi veu obligat per les circumstàncies, si no s’adona que, en aquest conflicte cronificat, també hi té molt a perdre. Molt més que l’amor propi. En aquest sentit, no sé si l’alliberament de Puigdemont ens apropa a una distensió enraonada -tant de bo- o bé a una exacerbació de l’emotivitat. Si no hi ha un sorprenent gir cap al sentit comú, tindrem motius per preocupar-nos. La força bruta, en mans de sentimentals, és doblement perillosa.

stats