Com fer esclatar el conflicte
El Procés entra en una fase en què el carrer serà clau
PeriodistaEntre els líders del sobiranisme català hi havia ahir una sensació d’emoció i alegria per l’èxit evident de la jornada de protesta, però aquesta sensació convivia amb el vertigen. Els esdeveniments de l’1 d’octubre han posat Catalunya sota els focus de l’atenció pública mundial, els carrers són plens a vessar d’una massa entusiasta però impacient, i des d’Espanya (incloent-hi la corona) només arriba el missatge de la por i de la repressió. En aquestes circumstàncies, la Generalitat no pot restar inactiva, però ha de fer front també a la por. Concretament la por a no fer el pas correcte en un moment clau.
L’opció d’una declaració immediata d’independència té defensors i detractors. Però el debat no gira entorn de l’eficàcia d’aquesta mesura, que tothom sap que és molt limitada. El debat se centra en si una mesura simbòlica però desafiant afavorirà l’estratègia catalana d’internacionalitzar el conflicte i propiciar una mediació internacional. Amb els comptes intervinguts i el territori literalment ocupat per les forces de l’ordre espanyoles, és evident que una DUI no tindrà altres efectes que captar, novament, l’atenció mediàtica mundial i expressar de forma eloqüent l’abast de les aspiracions catalanes.
Arguments per a la DUI
Però molts dels observadors internacionals de l’1-O, esparverats per la repressió policial, van animar els dirigents catalans a fer un pas endavant, amb el convenciment que la defensa davant d’una agressió desmesurada legitima l’aposta independentista, tant o més que altres factors (com la majoria parlamentària o la mobilització continuada a favor del referèndum). Hi ha més arguments a favor de la DUI: l’aturada general d’ahir va ser un èxit, però la “vaga general” convocada per la CUP i els sindicats minoritaris continua, i en aquest escenari incert és molt arriscat dilatar la presa de decisions.
Els partidaris de no fer la DUI afirmen que Ada Colau, els comuns i Podem, i molts ciutadans indignats per la repressió, se’n quedaran al marge; i que moltes de les simpaties internacionals esdevindran retrets si s’actua de manera unilateral i basant-se en els resultats d’un referèndum que no s’ha pogut celebrar en condicions de normalitat.
S’ha parlat d’eleccions, d’un nou referèndum. Hi ha qui proposa, com a alternativa, que el govern prengui decisions sobiranes que demostrin que ha passat la pantalla constitucional. Però no hi ha força ni diners per fer-ho, i no evitaria la intervenció de l’autonomia. Això sí: carregaria de raons l’independentisme.
La suspensió de l’autonomia
En qualsevol cas, i més encara després del discurs de Felip VI, entre els dirigents sobiranistes hi ha el convenciment que el govern espanyol, tard o d’hora, suspendrà l’autonomia. Això també dona arguments als qui volen accelerar, perquè la República, encara que sigui virtual, sembla evident que és l’únic camí per defensar-se davant l’acció repressiva d’un Estat que ha renunciat a tota pretensió de diàleg.
En qualsevol cas, el conflicte no es resol ara, sinó que entra en una nova fase en què el paper del carrer serà clau. I com s’ha demostrat aquests dies, “Els carrers seran sempre nostres” no és només un eslògan.
