El factor Rufián

PROTAGONISME. Gabriel Rufián és ara mateix un dels polítics més coneguts d’Espanya. Potser el polític català més conegut, juntament amb Puigdemont, Junqueras, Inés Arrimadas i Ada Colau. També és un dels oradors més polèmics, i un dels que té més haters, com es diu ara. La seva oratòria sense filtres i la seva incontinència a les xarxes socials l’han convertit en el personatge que és. Les seves intervencions al Congrés generen titulars i vídeos virals, i les cadenes de televisió espanyoles l’entrevisten amb una assiduïtat que qualsevol altre polític català (excepte Arrimadas) hauria d’envejar. Però això no es deu només a la seva tendència a la demagògia i a la simplificació, i a la seva fabulosa resiliència en les escaramusses verbals. També és atribuïble al seu perfil, que s’aparta del prototip del polític catalanista que fa política a Madrid -catalanoparlant, defensiu, mesurat i pragmàtic-, la qual cosa el converteix en un factor de desconcert. Es podria dir que l’arrogància que destil·la Rufián esmena totalment el tòpic supremacista espanyol (aquest sí) que feia que els cronistes parlamentaris de fa un segle s’enriguessin dels trets judaïtzants de Cambó, com ho feia Berlanga amb el negociant català de La escopeta nacional. Rufián no és un fenicio o un lobista, adjectius sempre atribuïts a Miquel Roca o a Josep Antoni Duran i Lleida; és un fatxenda, un desacomplexat que s’ho passa bé provocant, i es comporta com si el Congrés de Diputats fos casa seva. Curiosa paradoxa, perquè va passar-se tot el 2015 dient que l’abandonaria al cap de 18 mesos, quan la República Catalana fos una realitat.

COMPLEMENT. Si en temps de cooperació el catalanisme necessita a Madrid un bon negociador, en temps de conflicte necessita un ariet, un busca-raons. Per això es pot afirmar que Rufián ha complert amb el que se li demanava i ha trencat per sempre la imatge encarcarada que vinculava ERC al complex d’inferioritat respecte de CiU i al nacionalisme romàntic de la Catalunya interior. Contra el que pugui semblar, molts espanyols (i també molts catalans instal·lats en el marc mediàtic espanyol) respecten més les agallas de Rufián que el sentit pràctic dels seus antecessors. Això diversifica el vot potencial d’ERC. Però recordem que quan Esquerra el va encimbellar el partit tenia un tàndem dirigent molt consolidat, amb Oriol Junqueras al govern i Marta Rovira a la sala de màquines del partit. El Parlament català era el centre neuràlgic de l’activitat política. Les coses han canviat, la política catalana està en una situació de bloqueig i Rufián ja no troba contrapès en el tímid protagonisme de Pere Aragonès i Roger Torrent, tot i la rellevància dels càrrecs que ocupen. Això és una disfunció. En el vell PSOE, Alfonso Guerra jugava un paper important perquè es permetia excessos verbals que complementaven la imatge d’estadista de Felipe González. L’actual ERC, escapçada per la justícia espanyola, corre el risc de veure’s més representada pel rufianisme de faristol que no pas per la moderació i la política de gestió que corresponen a un partit que, segons els sondejos, està cridat a tenir importants quotes de poder en tots els àmbits. Oriol Junqueras solia defensar la vella fórmula dels jesuïtes: suaviter in modo, fortiter in re. Amb ell a la presó i amb Rufián sobrerepresentat, ERC s’està acostumant a caure en l’extrem contrari. I això només es corregirà quan el que digui el vicepresident econòmic del govern sigui més important que el que diu el seu home a Madrid. És a dir, quan la política catalana abandoni la virtualitat.