De front, i no d’esquena

MAJORIES. Els fronts tenen mala fama. Se’n parla com d’un bacil que genera una malaltia -el frontisme-. Ho ha fet recentment Oriol Junqueras, i es podria dir que aquesta és la doctrina actual d’ERC, insistint en l’estratègia d’“eixamplar la base” de la qual s’ha fet tanta brometa. El cert és que Catalunya està plena de fronts camuflats. Tothom parla en nom de tothom, amb la terminologia que més li agrada -poble, nació, Constitució, ciutadania-, però cadascú té els seus, que no són els altres, i això tant pot desembocar en una guerra de trinxeres com en una autèntica democràcia pluralista. Al capdavall és una qüestió semàntica. No parlem, doncs, de fronts, però sí que hem de parlar de majories i de minories, perquè d’això es tracta. Si és dolent parlar de fronts, encara és pitjor parlar d’un país monolític que no existeix, ni falta que fa. Quan Arrimadas diu que Torra no representa Catalunya, sinó el separatisme, està dient que la majoria del Parlament no és representativa, i soscava les bases de l’estat de dret tant o més que qualsevol grupet antisistema.

DECÈNCIA. No fem frontisme, doncs, però acceptem que en qualsevol país democràtic les afinitats s’han de poder expressar de forma organitzada. Som una nació, i no un grup de WhatsApp; no cal que tots ens caiguem simpàtics, sinó que acceptem certs valors compartits. Això ens porta a crear fronts més amples o més estrets, sovint simultanis o compatibles, fins i tot concèntrics. Aprenguem a arrenglerar-nos respectant l’altre i col·laborant-hi, sempre que sigui possible. Com passa en les relacions humanes: Josep Pla distingia entre amics, coneguts i saludats. En les societats humanes aquesta distinció es pot aplicar de forma col·lectiva. I no cal que una tal parcel·lació de les tendències desemboqui en una batalla campal. Sí que cal, però, establir una frontera clara entre els que respecten els altres i els que no ho fan. Els que aplaudeixen que els seus adversaris siguin a la presó, i fins i tot impedeixen que se’ls recordi brandant un cúter, seran tan ciutadans com es vulgui, però no són amics, ni coneguts, ni -pel que fa a mi- saludats. I tots els que pensem això, siguem independentistes, federalistes, esquerrans o dretans, tenim el dret i potser fins i tot l’obligació de constituir-nos en un front: el front de la decència.

CONEGUTS. Aquest front no es pot simplificar amb sigles. Més d’un milió de catalans van votar Cs o el PP a les últimes eleccions, i entre ells hi ha moltes persones decents que no se senten còmodes amb la deriva implacable, rabiüda, deshumanitzadora, dels candidats a qui van donar el vot perquè creien que l’independentisme s’havia equivocat o per qualsevol altre motiu. No ens podem oblidar d’ells, perquè sovint comprem el pa a la mateixa fleca i compartim conversa, rialles i emprenyades a l’AMPA o a l’associació de veïns. En això consisteix una nació. Votem un partit, compartim estratègia amb dos partits o tres, ens sentim part d’un bloc ideològic, som capaços d’entendre’ns en temes menors o no tan menors amb altres blocs, com passa entre independentistes i comuns, i entre aquests i el PSC. I en aquests fronts i frontets molts estem d’acord que la situació dels presos és una vergonya. Som gent decent. Amics, coneguts o saludats. Però potser ens caldrà un esforç extra per conèixer o saludar una part de la resta del país que, si no troba amb qui parlar, si només veu la nostra esquena davant seu, es lliurarà irremissiblement als indecents que, com Albert Rivera o Inés Arrimadas, intenten incendiar el país només perquè, en l’actual conjuntura, necessiten tornar a aparèixer en uns quants titulars que s’escriuen a centenars de quilòmetres d’aquí.