Saber guanyar
PROFITS. Catalunya ha demostrat diverses vegades, sobretot en els últims segles, que sap entomar les derrotes, i justament això és el que celebrem cada 11 de setembre: la tragèdia humana i nacional entesa com a llavor de la represa. Però en la història, com en l'esport, saber guanyar és tan important com saber perdre. Revifar-se després del desastre és un art, treure profit de l'èxit n'és un altre de ben diferent, i n'hem d'aprendre les regles. Aprendre-les de pressa, perquè estem guanyant. Diu Albert Sánchez Piñol, narrador del 1714: "Ara podem escriure una victòria". Ho tenim a l'abast, i ens ho va confirmar la modesta (però impecable) concentració espanyolista de la plaça Catalunya: no és tan rellevant la solidesa del sobiranisme (basada en la fortalesa, el civisme, la transversalitat), com l'absència d'una resposta política i ciutadana per part de l'espanyolisme de dins o de fora. No es tracta de menystenir el poder de l'Estat o de les elits econòmiques -ans al contrari, s'hi ha d'estar ben atent-, però ara com ara no sembla concebible una solució per a Catalunya que deixi de banda els desigs del poble català, tan clarament i tan democràticament expressats en els últims temps.
POLÍTICA. Què vol dir, doncs, saber guanyar? La derrota ens remet a l'èpica, la passió, l'esperança. La victòria, en canvi, exigeix fredor, generositat, possibilisme. Els que més han fet per aconseguir la victòria poden no ser els més dotats per administrar-la. Quan la gent reclama un estat, està dient que vol política; vol passar el testimoni als polítics. Això és decisiu, perquè va contra el nostre ADN. El catalanisme s'ha fet fort des de baix, amb microactivisme massiu, com en un formiguer. L'actual desconcert madrileny es deu al fet que Espanya funciona verticalment des de fa segles. No entenen -no poden creure- que el procés català no s'hagi dirigit des de quatre despatxos. Però aviat la gent lliurarà el trofeu als dirigents, per la via democràtica, perquè en facin bon ús. Aquest és el gran repte per a un país que històricament s'ha malfiat de la política, un país que per tradició ha donat molts més negociants i somiatruites que no pas estadistes.
EMPATIA. I encara és més important gestionar la victòria de portes endins. Saber-se majoria, exercir el dret que se'n deriva, és important i saludable, sobretot aquí -la pàtria dels escèptics i del rebentisme- però el respecte a la minoria (una minoria molt important) és absolutament imprescindible, com el respecte a l'angoixa sincera dels que viuen aquest procés com un trasbals emocional. Ens cal exercir amb tots els nostres conciutadans una actitud empàtica, comprensiva, exercida amb la mateixa convicció amb què fem front als estirabots de l'Espanya tardofranquista -que encara treu el nas, tot i que a casa nostra té un paper residual-. Ens cal pensar a cada moment que l'endemà continuarem convivint tots plegats en aquest tros de terra, i que la victòria serà més profunda i indiscutible com menys derrotats hi hagi al conjunt del país.
