La llista unitària

MINORIA. La batalla de Barcelona serà duríssima. De fet, ja ha començat, i prou que ho nota Ada Colau, assetjada per totes les oposicions que té al ple. L’equidistància està molt bé però té un preu, i l’alcaldessa hauria d’haver entès fa molt de temps que amb només 11 regidors no es pot tirar endavant una política municipal ambiciosa. Es pot resistir, sí, però la ciutat demana més. Sobretot li demanava més a ella, que es va presentar amb un perfil trencador i la promesa d’un model de ciutat diferent. Hauria d’haver teixit aliances; arribar a un acord amb els partits sobiranistes o bé mantenir el pacte de govern amb el PSC. Però qualsevol d’aquestes dues opcions obligava els comuns a retratar-se en un sentit o en un altre, jugar fort pel referèndum abans de l’1 d’octubre, o tolerar el 155 just després. Colau s’ha quedat al mig i això li ha permès mantenir Barcelona fora del gran conflicte polític que viu Catalunya; però li ha impedit tirar endavant mesures realment importants, de les que donen personalitat i vigor a una alcaldia.

CIUTADANS. I de cara al 2019 venen nuvolades amenaçadores. Perquè mentre els independentistes tornen a discutir sobre la idoneïtat d’una llista unitària, el cert és que el vot catalanista i sobiranista, el vot contra el 155, està esmicolat entre els comuns, ERC, el PDECat i la CUP (sense comptar la proposta transversal de primàries de Jordi Graupera). Cadascuna d’aquestes opcions es malfia de l’altra, les estratègies són diferents i en part també ho són els models de ciutat. Mentrestant, l’autèntica llista unitària s’està forjant a l’altra banda de l’espectre polític: és la llista de Ciutadans, que està canibalitzant tot el vot espanyolista. El partit de Rivera, que ni té model de ciutat ni aspira a tenir-ne, engoleix el vot del PP (i part del de l’antiga CiU) a la zona alta, i també fa forat als barris populars a costa del depauperat PSC. Molts barcelonins que van votar Colau fa quatre anys es van decantar per Inés Arrimadas fa tot just sis mesos. Si l’alcaldessa no aixeca el cap, molt vot d’esquerres pot cometre la temeritat d’anar-se’n a la dreta moderna de Ciutadans perquè és l’opció de moda per a l’Espanya mediàtica, que és la principal font d’informació en certs districtes. Tant li fa que es presenti una candidatura tan absurda com la de Manuel Valls, que és possiblement el polític més desprestigiat de França i que no ha viscut mai a Barcelona.

BLOCS. En un any poden passar moltes coses, i la política municipal de Barcelona, per bé o per mal, mai no s’ha pogut deslligar de les conjuntures polítiques catalana i espanyola. Però una àmplia majoria dels ciutadans de Barcelona simpatitzen amb partits del bloc de la decència, que políticament no existeix però com a col·lectiu és el que ens protegeix de l’abisme populista de la pitjor espècie. És el bloc dels que s’oposen al 155, els que demanen l’alliberament dels presos polítics i els que volen que Catalunya decideixi el seu futur. Dins d’aquesta olla hi ha visions diferents de Barcelona, però també moltes aspiracions compartides. Sé que hi ha partidaris d’una llista independentista; d’altres, d’una llista d’esquerres. I molts més preferirien deixar els acords per després de les eleccions. No goso dir si això s’ha de traduir en candidatures unitàries, ni qui n’ha de formar part. Honestament, no ho sé. Però no vull deixar d’advertir de la fosca nuvolada que, si arriba el cas, ens privarà a tots del mateix sol.