13/10/2018

La mentida global

3 min
El president Josep Tarradellas al balcó de la Generaliat l’octubre del 1977.

REALITAT. La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit. Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat? Jordi Pujol ens deia que l’autonomia catalana aniria avançant gràcies a una interpretació flexible de la Constitució espanyola. També ens deia, des del moviment regionalista europeu, que els estats perdrien protagonisme en l’Europa unida del futur. ¿I el PSC i Iniciativa? Doncs ens prometien que Espanya es giraria com un mitjó i que esdevindria un estat federal i plurinacional, amb dues capitals, com va somniar -durant un temps- Pasqual Maragall. En el cas socialista la mentida és més flagrant, perquè es va dir, durant molts anys, des de l’hegemonia política allà i aquí. Pel que fa al PP (i ara també a Ciutadans), es va afartar de dir-nos que Catalunya podia ser la locomotora de l’Espanya autonòmica; que la implicació catalana en els afers espanyols ens portaria diners, infraestructures, capacitat de decisió i de despesa. En paral·lel, les elits econòmiques i mediàtiques ens feien creure que eren un poderós lobi que ens portaria un aeroport com Déu mana i el corredor mediterrani. Mentides i més mentides. Promeses vanes que van generar frustració; frustració que ha estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa.

1939. Els catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices, perquè a més de l’engany d’una classe política incapaç de treure Catalunya de la seva residualitat, incapaç de fer d’Espanya un estat amic, o almenys no hostil, la població catalana s’ha autoenganyat pensant que, en tant que demos, teníem el poder de canviar de rumb. Aquest autoengany comença el 1977, quan torna Josep Tarradellas i creiem que la història per fi ens ha donat la raó, que després de suportar la llarga nit hem guanyat la batalla final d’una guerra iniciada el 1936 (per no anar més enrere). La veritat, però, i sembla increïble haver-ho de recordar, és que el 1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel franquisme. Si ens haguéssim dit a nosaltres mateixos aquesta veritat inicial, potser les coses haurien anat d’una altra manera.

PROFETES. Però, ai las, en política la veritat rarament és suficient, i per això les campanyes electorals s’omplen de conceptes banals i lisèrgics com progrés, llibertat, futur, esperança, justícia, etcètera. Per tant, la classe política ha hagut de mentir. I sí, finalment, els polítics independentistes també ho van fer, perquè ens van fer creure que amb un demos i amb la raó de cara n’hi ha prou per dur a terme un projecte polític tan perillosament democràtic com és l’autodeterminació. Però aquesta mentida concreta era noble en el seu origen, perquè tenia l’objectiu de desmuntar la mentida global, la que tots ens vam empassar, la mentida que esborrava 1939 i que sostenia -sosté encara- que Catalunya se’n pot sortir sense les eines de poder d’un estat propi.

Benvinguda sigui la rectificació de les mentides independentistes. Però les altres mentides, que són les més grosses, continuaran campant entre nosaltres; robustes, vigents, avalades pels falsos profetes del seny.

stats