Publicitat
Publicitat

EL POST 27-S

La necessitat de trencar el sostre emocional

L’independentisme, per créixer, ha de ser un projecte sentimentalment híbrid

En parlar dels reptes de l’independentisme després del 27-S, David Miró va escriure diumenge a l’ARA que els partits sobiranistes han de “desmuntar la sensació d’amenaça que tenen uns ciutadans que se senten espanyols i per als quals la creació d’un estat nou podria suposar un esquinçament identitari real”. Miró assegura que “la barrera identitària és més poderosa fins i tot que el discurs del catastrofisme econòmic”, tot i admetre que l’independentisme “no ha fet una campanya nacionalista, com sí que l’ha fet l’unionisme (la bandera més gran la va ensenyar Pedro Sánchez), conscient que necessitava activar la sensació d’amenaça per mobilitzar el no”.

Crec que David Miró té molta raó. El sobiranisme és vist com una amenaça per molta gent que se sent espanyola i tem ser víctima d’un procés d’assimilació, o bé convertir-se en forastera, o bé patir un esquinçament emocional. ¿Ens sorprèn que passi això? En termes demogràfics, no té res d’estrany. Al contrari: potser el que és estrany és que l’independentisme, malgrat tot, arribi a uns nivells d’acceptació tan alts. Aquest 47,7% del 27-S està ple de cognoms castellans, de votants que no parlen català habitualment. Si no fos així, els números no sortirien. I això és un èxit.

Fixem-nos en això: l’independentisme català és més poderós que mai en la història contemporània de Catalunya, i això coincideix amb el moment de la història en què la població és més diversa en el seu origen. És un petit miracle. Ara bé: n’hi ha prou, amb això?

Creixement independentista

Qualsevol projecte nacional català ha de tenir al darrere l’adhesió d’una majoria àmplia. L’independentisme ha anat creixent en els últims anys. ¿Ho continuarà fent, o ha tocat sostre? Fa de mal dir. Si el debat és fred, racional, numèric, el sobiranisme té les de guanyar, ha aconseguit imposar el seu discurs. L’estat espanyol no té contraarguments. De fet, l’espanyolisme català és més feble que l’independentisme. Però l’estat espanyol ja existeix, i la República Catalana, no. Mantenir l’ statu quo és molt més fàcil que canviar-lo.

El veritable terreny de joc és el de les emocions. L’independentisme ha cavalcat sobre una sensació de greuge identitari. Però per trencar el seu sostre ha d’aconseguir que l’electorat més emocionalment lligat a Espanya no se senti amenaçat. És un sostre emocional. Massa gent pensa que la Catalunya independent serà monolingüe, amb un sol canal de tele on sempre es veurà el Barça o una jornada castellera; un país exaltat nacionalment i hostil cap a qualsevol mostra d’espanyolitat. Aquesta caricatura, promoguda pels adversaris del sobiranisme, és molt injusta —com totes les caricatures—, però això no vol dir que, en aquest context, certes expansions simbòliques resultin contraproduents en un país com el nostre.

Per descomptat que totes les expressions polítiques tenen dret a expressar-se, fins i tot quan són una mica grotesques. I potser és normal que, després de tant de temps en l’ostracisme, l’independentisme estigui especialment extravertit. Però el següent pas endavant ha d’anar en una altra direcció. No necessitem més estelades. Necessitem fer-nos nostres altres banderes.

No parlaré d’estructures jurídico-polítiques; aquest és tot un altre debat. El que vull dir és que el projecte nacional de Catalunya ha de ser tan plenament català com sentimentalment híbrid, simbòlicament poc aparatós, amb molt d’èmfasi en els valors col·lectius, on la identitat catalana i l’espanyola (i les que siguin) convisquin i sumin. On Catalunya sigui la llar comuna, i on Espanya no sigui ni l’enemic ni el desconegut, sinó el territori germà amb qui ho parlem tot.

L’independentisme —el que estima el país i el vol entendre— està fent passes cap a aquesta direcció. En falten unes quantes més.

RE