Publicitat
Publicitat

El nostre SNP

ESCÒCIA. Les altíssimes expectatives de vot de l’Scottish National Party (SNP) a les eleccions britàniques han revifat els partidaris de la llista unitària, i fins i tot han permès que els que hi són contraris s’ho plantegin, però no pas per al 27-S, sinó per a les eleccions espanyoles. La proposta és interessant, tot i que no està exempta de dificultats: d’una banda, els dos protagonistes del ball continuen en la seva particular guerra freda; CiU encara està pendent del debat intern a Unió Democràtica; i a més -detall important- no sabem quan seran, les eleccions espanyoles. Francesc-Marc Álvaro afirmava fa uns dies que si l’argument d’ERC contra la llista unitària (“Per separat arribem a més gent”) es dóna per bo, també s’ha d’aplicar en unes eleccions generals. Però hi ha dos factors diferencials: primer, en unes generals el debat s’espanyolitza de forma inevitable, i això perjudica les expectatives dels partits d’obediència catalana; segon, encara que en política interna Mas i Junqueras mantenen diferències objectives, a Madrid haurien de tenir un objectiu únic i compartit, que és defensar el full de ruta cap a la sobirania catalana. Per tant, la possibilitat d’un únic grup català al Congrés espanyol em sembla que bé mereix l’atenció dels seus protagonistes potencials.

DIVERSITAT. Abans, però, tenim unes eleccions municipals i unes altres de nacionals, en què el panorama polític català s’ha d’aclarir, i en què l’oportunitat d’un front sobiranista és més difícil de justificar; al cap i a la fi, la unitat és una estratègia defensiva, i el sobiranisme català no està pas acorralat, sinó instal·lat en una majoria sòlida i amb ànim d’expansió. La pluralitat juga a favor seu. CiU té una envejable presència territorial, mentre que el PP perd terreny de forma accelerada; ERC, de bracet amb MES i Avancem, pot configurar un espai socialdemòcrata sobiranista que disputi l’hegemonia del PSC en el seu propi terreny. La CUP és la referència de l’esquerra alternativa a la Catalunya interior, i a l’àrea metropolitana de Barcelona, juntament amb Procés Constituent, ha sabut posar-se d’acord amb Podem i encaixar-lo dins d’una dinàmica política catalana, a l’espera del que passi en l’afer Monedero. (Incògnites rellevants: si Podem defalleix, ¿podrien la CUP i Procés Constituent disputar-li el lloc a Catalunya? I l’Ada Colau, ¿quin paper s’hi reserva en tot plegat?)

RIVERA. Com és obvi, això no vol dir que el vot unionista s’esvaeixi. Més aviat tindrà tendència a concentrar-se en Ciutadans, que es troba en un cicle ascendent al conjunt de l’Estat. Em pregunto què està barrinant Albert Rivera: ell sap que les seves opcions a Espanya depenen, en part, d’obtenir un molt bon resultat a Catalunya; i també sap que aquí no és percebut com un líder moderat sinó com el gran fustigador del catalanisme polític i de la immersió lingüística. Ciutadans s’ha de centrar, encara que sigui a contracor. No m’estranyaria que, murri com és, Rivera intentés apoderar-se de la vella cantarella de la tercera via, proposés un arranjament federal i deixés de qüestionar l’escola catalana; el que calgui per atreure els votants desorientats del PP, del PSC i del duranisme. És doncs el dependentisme (per dir-ho com Jofre Llombart) el que està a la defensiva i el que pot sentir la necessitat d’unir forces. El nostre SNP no el faran Mas i Junqueras; serà més aviat un Spanish National Party dirigit per Ciutadans, un front resistencialista contra un ventall ampli i vigorós de forces independentistes de tendències diverses. ¿Algú preferiria que fos a l’inrevés?

Riure, malgrat tot