Un nou realisme

RIDÍCULS. Espanya i Catalunya competeixen en diversos àmbits; últimament, el títol en joc és el campionat del ridícul. És un trofeu domèstic que dona accés a la Champions del ridícul, en què també participen la Itàlia de Salvini, la Gran Bretanya de Boris Johnson, la Unió Europea en general, etcètera. Som en l’era del ridícul polític, que coincideix -quina inoportunitat- amb l’albada d’una nova recessió i la materialització de dues catàstrofes anunciades, la dels refugiats procedents del Tercer Món i la crisi climàtica. Ho dic per si algú troba cert consol en veure que les tragèdies casolanes, traslladades a l’escala planetària, tenen una importància relativa i que si Europa no ens mirava quan ens convenia, tampoc ho fa ara que passen coses que ens avergonyeixen. Coses que ens han convertit en campions de l’autocrítica. Coses semblants a les que, a la Península, fan aflorar la sana (però corrosiva) virtut del rebentisme hispànic. El lustre en què vam emprendre el camí de la independència/ farol, amb el desenllaç sabut, és el mateix lustre en què les bases institucionals i espirituals d’Espanya s’han ensorrat en tots els àmbits excepte l’esportiu. El numeret final, expressió definitiva del desastre, és l’enèsima repetició electoral (quatre eleccions generals en quatre anys), que ha provocat planys que rivalitzen amb la malenconia general del 1898.

ALEGRIA. “Soc l’únic que se n’alegra o què?”, piulava Francesc Serés en saber que la investidura de Sánchez havia tornat a fracassar. No; molts se n’alegren, perquè creuen que la classe política espanyola no mereix altra cosa que l’escarni públic, i no només per la frivolitat (o la crueltat, segons els casos) amb què ha abordat la qüestió catalana. Potser aquesta alegria estaria més matisada si algú expliqués què hi perdem; quins beneficis objectius podríem esperar d’un govern socialista, ja sigui en solitari, amb el suport de Podem o el de Ciutadans. Jo no ho sé veure. No crec que, en la conjuntura econòmica que s’anuncia, el color polític determini les polítiques globals (llegiu “ Van a repetir el error de 2010 ”, d’Anton Costas, a La Vanguardia ). A més, no crec que hi hagi una solució vàlida al conflicte català que no passi per una negociació bilateral, i potser hi estarem més a prop amb un interlocutor feble i desorientat. I a més tenim dret a sentir cert alleujament si, després de flagel·lar-nos per fracassar, indefensos i amb un Estat repressor al davant, ara veiem com aquest mateix Estat fracassa tot solet.

DIARQUIA. No voldria exhibir un optimisme irreflexiu, però sí que crec que l’actitud política a Catalunya no ha de ser resignada com ho serà al conjunt d’Espanya, sinó ferma, estratègica i amb un nou realisme que no sigui paralitzant, sinó proactiu. I enfront del mantra de la unitat d’acció, que el 2017 va fracassar perquè es va pretendre que un govern autonòmic podia esdevenir un estat d’una manera més o menys automàtica, reclamo una clara distinció de responsabilitats. A nivell institucional, majories sobiranistes, protecció de les institucions (tan febles, ¡i malgrat tot tan necessàries!), bona acció de govern, dirigida al país com un tot. A nivell de carrer, davant l’anunciada vergonya de les sentències, resposta ciutadana, tan decidida com no violenta, per tal que la negociació sigui inevitable. La lliçó de l’1 d’Octubre és que l’impuls coordinat de la gent ens pot portar molt més enllà que l’acció d’un govern lligat de peus i mans, amenaçat per la repressió. L’ombra d’aquell 1-O continua sent llarga, inspiradora, poderosa, malgrat els ridículs i les decepcions. És el principal actiu del sobiranisme. No cal dir gaire res més.